Kíiv, Barcelona i el bilingüisme
Article publicat a l'Europeu: https://www.leuropeu.cat/kiiv-barcelona-i-el-bilinguisme/
Kíiv serà la ciutat convidada a les festes de la Mercè de 2023. És un bon gest de solidaritat envers la castigada capital d’Ucraïna que, més enllà del simbolisme, s’hauria de traduir en l’establiment de vincles de col·laboració real i efectiva i ens hauria de servir per conèixer millor una realitat amb la qual tenim més punts en comú dels que ens imaginem.
Diu Luka Lisjak[1], l'eslovè
que sap més coses de Catalunya, que Kíiv i Barcelona són actualment les dues
úniques grans ciutats d’Europa veritablement bilingües, perquè hi ha dues
llengües (ucraïnès-rus/català-castellà) amb presència general i la majoria de
la població local parla o almenys entén tots dos idiomes. A Kíiv l’ucraïnès és
l’única llengua oficial i la que s’utilitza en tota la retolació i comunicació
de les institucions públiques, però l’ús del rus encara hi és molt més estès. Segons
una enquesta de 2015[2], un 27%
dels kiïvians parlaven ucraïnès a casa, un 32% hi parlaven en rus i un 40% en totes
dues llengües “per igual”. Aquest 40% de pretès bilingüisme perfecte s’ha
d’acollir amb un cert escepticisme, sobretot tenint en compte que al carrer, a
la feina i a la vida social, el rus hi predominava clarament. A Barcelona,
segons l’enquesta d’usos lingüístics de 2018[3], un 29,3
% deien que el català és la seva llengua habitual, un 53,4% deien que ho era el
castellà, un 8,6%, totes dues llengües i un 7,9% altres llengües i combinacions
lingüístiques. No comparem el mateix, ús a casa i ús habitual, però són dades
que ens permeten fer-nos una idea de la situació lingüística a les dues
ciutats. A Kíiv els residents més fidels a la llengua del país acostumen a ser els
originaris de regions de majoria ucraïnòfona que “mantenen l’ucraïnès” encara
que el seu interlocutor els parli en rus, un tipus de bilingüisme força
normalitzat a la capital. Tanmateix, a conseqüència de la invasió russa de
febrer de 2022 els comportaments lingüístics hi estan canviant de forma
accelerada.
Fins almenys els anys trenta del S. XX,
gairebé tot el territori de l’actual Ucraïna, i també altres territoris
fronterers, deixant de banda Crimea, era un oceà de parla ucraïnesa esquitxat
de múltiples minories[4], com els
jueus de parla ídix, búlgars, romanesos i moldaus, alemanys, grecs, bielorussos,
gitanos i d’altres, o bé de grups identificats amb la nació “titular” de
l’estat que dominava o havia dominat cada part del país, com russos, polonesos
o hongaresos. Això no obstant, els
principals nuclis urbans eren illes de predomini de la llengua russa (o polonesa
a l’oest del país[5]).
Les ciutats i les zones industrials d’Ucraïna, on es barrejava la immigració
provinent d’altres zones de l’Imperi rus o soviètic amb la immigració del camp
ucraïnès, actuaven com a focus de russificació, ja que els autòctons hi
acabaven adoptant la llengua del poder imperial i de molts dels seus companys
de feina. Després de la Segona Guerra Mundial i de múltiples trasbalsos
demogràfics, com l’Holodomor, la mort de fam de milions de pagesos provocada
per les polítiques del règim estalinista, l’Holocaust jueu, les deportacions de
diferents grups ètnics i l’arribada de noves migracions, el mapa lingüístic del
país s’havia simplificat, amb menys pes de les minories i més presència del
rus, si bé l’ús de l’ucraïnès continuava sent majoritari al món rural i a les
regions occidentals.
Un ciutadà típic de Kíiv és fill o net
de matrimonis mixtos entre ucraïnesos i russos o naturals d’altres nacions de
l’antiga Unió Soviètica. Aquest “kiïvià típic” us explicarà que el seu pare, la
seva mare o algun dels seus avis, parlava en ucraïnès, però que en arribar a la
capital es va passar al rus, ja sigui a la feina, a la universitat o en
conèixer la seva parella. A les xarxes socials es poden trobar els testimonis
d’ucraïnesos[6]
que relaten com les seves famílies van abandonar la llengua ucraïnesa i van
adoptar el rus com la llengua d’integració i ascens social, una subordinació
lingüística que, tot i la independència i l’oficialitat única, ha perdurat en
molts entorns fins fa quatre dies. Kíiv, com passa a Barcelona, concentra en el
seu si la complexitat lingüística i identitària del seu país, però, amb
independència de la seva llengua habitual, la immensa majoria dels kiïvians es
consideren ucraïnesos i entenen que la llengua pròpia és un element essencial
de la seva identitat nacional, encara que molts no hi parlin gairebé mai. En
realitat, no ha estat fins als darrers anys, i molt especialment, com dèiem, a
partir de la invasió a gran escala, que molts ucraïnesos han començat a considerar
necessari passar d’una identificació ideal amb la llengua ucraïnesa al seu ús habitual.
Tot i que des de la independència,
l’any 1991, l’ucraïnès ha estat l’única llengua oficial a la majoria de regions,
no s’havia aconseguit capgirar la situació minoritària d’aquesta llengua en els
mitjans de comunicació i en la producció i consum de cultura de masses, si bé,
amb el temps, es van anar introduint noves
obligacions, com ara la que feia que, de forma un punt xocant, les pel·lícules
produïdes i protagonitzades per l’avui president Zelensky es projectessin en
rus amb subtítols en ucraïnès. Els governs post-Maidan, en el context del
conflicte amb Rússia per l’annexió de Crimea i l’ocupació violenta de part del
Donbas per la insurgència controlada per Moscou, han estat més actius en la
promoció de l’ús de la llengua nacional
i el conjunt de la societat també s’ha tornat més conscient i favorable
a la normalització lingüística. L’any 2019 es va aprovar la llei “sobre la protecció del funcionament de la
llengua ucraïnesa com a llengua de l’estat”, amb la qual es dona prioritat a
l’idioma autòcton en trenta àmbits de la vida pública, com ara l'administració,
els mitjans de comunicació, l’educació, la cultura, la publicitat i els
serveis. En l’àmbit privat, la tendència a incrementar l’ús de l’ucraïnès s’ha
accelerat exponencialment a partir del fatídic 24 de febrer de 2022. En
resposta a l’invasor, molts parlants habituals del rus han decidit fer el canvi
i adoptar la llengua de la nació amb la qual s’identifiquen, que per a molts
també és la llengua dels avis.
L’Institut Internacional de Sociologia
de Kíiv ha fet un seguiment de l’evolució de les actituds envers la llengua i
els conseqüents canvis d’ús al llarg dels anys. A principis de la dècada
dels 90 del segle passat, la majoria dels entrevistats de tot Ucraïna responien
les enquestes en rus. L’any 2014 la proporció era de 50 a 50, però l’any 2022,
ja en plena invasió, fins a un 87% dels enquestats van optar per comunicar-se
en ucraïnès, incloent-hi un 74% dels enquestats de les regions del Sud i l’Est
del país, de majoria russoparlant.
En una enquesta realitzada l’any 2017,
que no va incloure ni Crimea ni la zona ocupada del Donbas, un 51% van declarar
que a casa parlaven només o majoritàriament en ucraïnès, un 25% només o
majoritàriament en rus, i un 24% van respondre que feien servir tots dos
idiomes per igual. L’any 2022 els enquestats que afirmen que parlen només o majoritàriament
ucraïnès a casa han passat a ser el 62%, un 19% diuen que hi parlen tots
idiomes per igual i tan sols el 16% diuen que a casa parlen majoritàriament en
rus. Tot indica que moltes persones expressen una adhesió a la llengua
ucraïnesa superior al ús real que en fan, al capdavall és molt difícil que un
canvi d’aquesta magnitud es produeixi amb aquesta celeritat, però la tendència
és innegable, i es manifesta també, de forma contundent, a l’hora d’expressar
el paper que ha de tenir llengua a la societat. Així, si l’any 2017 un 60% dels
enquestats creien que "la llengua ucraïnesa hauria de ser la llengua
principal en tots els àmbits de la comunicació" i un 33% afirmaven que
"Ucraïna hauria de ser un país bilingüe", el 2022 ja són un 80% els
enquestats que prefereixen el predomini de la llengua ucraïnesa i només un 15%
els qui es mostren partidaris del bilingüisme. Fins i tot un 57% dels russòfons
enquestats donen suport al predomini de l’ucraïnès.
Caldrà veure si en el futur es
consolida el canvi que detecten les enquestes i l’ucraïnès esdevé, a més de la
llengua oficial, la llengua d’ús majoritari a tot el país i en tots els àmbits.
La guerra també va d’això, no debades, entre les principals mesures adoptades pels
russos en els territoris ocupats, s’hi troba la imposició de l’ensenyament en
rus i la retirada dels llibres d’història ucraïnesa[7].
[2] https://www.iri.org/wp-content/uploads/legacy/iri.org/wysiwyg/2015-05-19_ukraine_national_municipal_survey_march_2-20_2015.pdf
[3] https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/dadesestudis/altres/arxius/EULP2018_barcelona-presentacio.pdf
[5] Durant el període d’entreguerres la Ucraïna occidental
estava dividida entre Polònia, Txecoslovàquia i la Unió Soviètica. L’viv, per
exemple, era una ciutat de majoria polonesa amb una gran comunitat jueva, si bé
a les zones rurals de la regió els ucraïnesos eren majoritaris.
Comentaris