Amb aquest títol que ens evoca Freddy Mercury transvestit tot passant l’aspiradora, el politòleg d’origen danès Matt Qvortrup encapçala la seva “guia pràctica per fer un nou país” [1] , un petit manual per als secessionistes d’arreu del món que hauria hagut de ser objecte d’un atenció molt més gran a Catalunya, més enllà de l’entrevista que li va dedicar Vilaweb i alguns comentaris a twitter que no van gaire més enllà del titular: “Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la UE”. Em temo que un dels motius del poc ressò que han tingut les tesis del Sr. Qvortrup a casa nostra es troba en aquell mateix titular, l’antiamericanisme està tan ben instal·lat entre nosaltres que qualsevol proposta en la línia d’establir llaços amb Washington és automàticament descartada per bona part del públic al qual va dirigida. El llibre, d’una forma menys sistemàtica de la que pot fer entendre el concepte de “guia pràctica” amb què es defineix, presenta els cincs elements pr
Contràriament a allò que podia semblar durant el “Procés”, una de les febleses més greus de l’independentisme català és la manca de suport internacional, sobretot allà on és més rellevant per a nosaltres, a la UE i als EUA. Això és degut a una campanya sistemàtica de criminalització seguida per l’Estat, a molts errors propis i al fet que l’independentisme no desperta gaires simpaties enlloc del planeta, en especial quan es pretén la secessió respecte d’un estat formalment democràtic, ben integrat a Occident i sense grans conflictes amb altres països. Qualsevol persona avesada a llegir premsa internacional sap que, si bé no tothom tracta l’independentisme amb la mateixa duresa, ningú no reconeix cap legitimitat al referèndum de l’1 d’octubre, tant per les circumstàncies en què es va celebrar com sobretot pel seu caràcter “il·legal” segons l’ordenament vigent. Els fracassos reiterats de les euroordres dictades pel Jutge Llarena van posar al descobert la desmesura jurídica de les
Un parell de polèmiques de X ( abans twitter) han servit per evidenciar un tipus de diglòssia persistent entre sectors de la nostra societat. No parlo dels qui es neguen a parlar en català sinó d’aquells que, tot i fer-ne ús de forma més o menys habitual i potser tenir-lo de llengua materna, el tracten com un idioma que no és mereixedor de l’atenció i cura que destinen al castellà. La primera polèmica es va desfermar arran d’una entrevista de l’actriu Úrsula Corberó a Tv3 en què la intèrpret de Rosa Peral intercalava les seves respostes amb paràgrafs sencers en castellà, com si fos incapaç de bastir un discurs complet sense recórrer a la llengua pròpia del centre peninsular, tot i haver iniciat la seva carrera fent papers en català. La segona polèmica la van originar els comentaris de la periodista Andrea Gumes que, en un pòdcast sobre novetats editorials, va exposar les seves dificultats per entendre el lèxic de la darrera novel·la d’Isabel Solà, la qual, segons la comentarista, e
Comentaris