dimecres, 18 d’abril de 2007

Ara Sarkozy

Aquest diumenge se celebra la primera volta de les eleccions presidencials franceses amb uns candidats i una correlació de forces més interessants que en anteriors conteses. En primer lloc haig de dir que el meu candidat és en Nicolas Sarkozy, que porta anys parlant de la necessària ruptura amb els principals llasts del model polític, econòmic i social francés. En campanya el seu discurs és molt més modulat i convencional, fins i tot li escriu les intervencions el mateix redactor dels discursos de l'última campanya presidencial d'en Chirac, però és innegable la seva voluntat de trencar alguns esquemes partint d'uns valors típicament conservadors però que durant molts anys han estat bandejats per la correcció política imperant: obvietats com dir que qui treballa més ha de poder cobrar més són trencadores a una França on el més habitual és omplir-se la boca d'igualtat, igualtat i igualtat. També va ser trencadora la seva actitud respecte als joves rebels de les "banlieus" que van protagonitzar una terrible onada d'actes vandàlics, i a qui va qualificar de "racaille", és a dir xusma, quan el discurs políticament correcte hauria imposat dir-ne víctimes de la societat. Les seves propostes se sintetitzen en els quinze enunciats següents:

Mon projet : ensemble tout devient possible

1. Mettre fin à l'impuissance publique
2. Une démocratie irréprochable
3. Vaincre le chômage
4. Réhabiliter le travail
5. Augmenter le pouvoir d'achat
6. L'Europe doit protéger dans la mondialisation
7. Répondre à l'urgence du développement durable
8. Permettre à tous les Français d'être propriétaires de leur logement
9. Transmettre les repères de l'autorité, du respect et du mérite
10. Une école qui garantit la réussite de tous les élèves
11. Mettre l'enseignement supérieur et la recherche au niveau des meilleurs mondiaux
12. Sortir les quartiers difficiles de l'engrenage de la violence et de la relégation
13. Maîtriser l'immigration
14. De grandes politiques de solidarité, fraternelles et responsables
15. Fiers d'être français

El personatge, com tothom, té punts foscos. Malgrat el seu rupturisme no deixa de ser una persona que ha fet tota la seva carrera política al partit de Chirac, tot i que en el seu moment li va donar l'esquena per recolzar Edouard Balladour. nogensmenys és el president de la UMP, el partit fundat pel mateix Chirac per aplegar tota la dreta democràtica i europeista, i ha estat ministre de finances i d'interior en els darrers governs francesos i per tant partícep solidari d'unes polítiques que no destaquen per la seva innovació, llevat d'algunes mesures que ell mateix ha impulsat, com el reforçament de les polítiques de seguretat i l'intent d'integrar en el sistema les diferents comunitats musulmanes. És un polític amb idees, però no doctrinari, és pragmàtic, beu de les fonts del pensament liberal i del pensament conservador, però a l'hora de prendre una decisió no necessita consultar les obres de Hayek, Von Mises o Burke.

2 comentaris:

Un indígena ha dit...

El que li manca a Sarkozy és reconèixer que a França existeixen llengües minoritàries (però això és demanar molt a qualsevol polític fancès). Només per veure la cara que se'ls quedarà als socialistes catalans, als serveis informatius de TV3 i al Ramon Pellicer, ja n'hi ha prou per voler que guanyi en Sarkozy.

Albert Guilera ha dit...

Tens tota la raó indígenes, aquesta és la gran mancança d'en Sarkozy, compartida plenament per la Royal que no en va té el suport de l'últrajacobí Jean Pierre Chevenement. En Canvi en això Bayrou té molta més sensibilitat, és d'origen pagès, del Bearn, i diuen que fins i tot parla en occità als seus fills. Tot i així no tinc cap confiança que la seva presidència hagués pogut significar un avenç real de les llengües miniritàries a França. de fet ja havia estat ministre d'educació en un govern de centre-dreta. Pel que fa al català, la seves perspectives depenen molt més de la capacitat d'acció política i cultural dels catalanistes a la Catalunya Nord(amb el suport de la resta dels PPCC, tipus la Bresssola) que no pas de la sensibilitat del president.