dimarts, 26 de juny de 2007

Entrar al govern de l'estat?

Portem uns dies amb el debat sobre l'estratègia de CiU a Madrid i les relacions CDC-UDC. Sobre el primer punt en principi no sóc partidari d'entrar en cap govern espanyol, fora que el pacte comportés uns beneficis ben tangibles per a Catalunya. Entendria entrar-hi si la contrapartida és el concert econòmic o equivalent, o bé si assumissim el ministeri de Foment amb una clara agenda d'inversions a Catalunya i traspàs de ferrocarrils de rodalies i regionals, ports i aeroports. En canvi la idea que sovint s'ha assenyalat d'assumir el Ministeri d'Afers Exteriors no comporta cap benefici per al país, i no s'hi val a dir que permetria explicar al món què és Catalunya perquè la funció del ministre d'un estat no és promocionar-ne una part sinó representar-lo en la seva totalitat, un català ministre d'exteriors és un català que s'ha de ficar el catalanisme a l'armari. Després hi ha l'argument aquest que hem de ser allà on es prenen les decisions que afecten Catalunya, és un argument fort però que es correspon poc amb la realitat: participar en un govern de coalició implica en primer lloc ser solidari amb totes les seves decisions, que sovint seran poc favorables per a l'interès nacional, i la capacitat d'incidir en l'orientació general és molt reduïda. Imaginem un ministre de sanitat catalanista que tingui una especial sensibilitat per la indústria farmacèutica del país, potser al final del seu mandat haurà garantit una millora en el compte de resultats d'alguna empresa del sector, però això es troba molt lluny de ser un objectiu nacional que justifiqui les servituds d'implicar-se a fons en el govern de l'estat. I això sense comptar que a més de barallar-se amb la resta del govern el ministre o ministres catalanistes s'haurien d'enfrontar amb l'estructura burocràtica dels seus ministeris, encapçalada per professionals de gran experiència que lliguen els seus interessos laborals al manteniment de la màxima centralització possible. Ens podem autoenganyar tant com vulguem però la lògica de les coses és que el principal enemic del catalanisme és l'estat espanyol. Això es pot dissimular amb una plèiade de pactes, començant per l'Estatut, però en el fons el moviment catalanista i l'estat espanyol defensen interessos diferents i majoritàriament confrontats. No es poden descartar pactes puntuals si permeten avançar en el camí dels objectius catalanistes però la implicació sense contrapartides ben definides té l'efecte contrari, el vell anhel espanyol d'assolir la plena integració del nacionalisme català en l'engranatge estatal, en altres paraules, la seva domesticació prèvia a l'extinció.

Cap comentari: