Jo vaig néixer en plena guerra freda i a mesura que vaig anar adquirint ús de raó la possibilitat d'una guerra nuclear m'aterroritzava més i més. No creia que mai es produís, però la possibilitat que algun grillat accionés el botó en un costat o altre del teló em produïa veritable neguit. Encara recordo una edició molt antiga del programa "La Clave", il·lustrada amb el film "Dr. Strangelove" d'Stanley Kubrik, que en versió espanyola s'anomena "Teléfono Rojo:Volamos hacia Moscú", i seguida d'un debat en què, a banda de diversos analistes, hi participava també un representant soviètic que per si sol ja semblava una amenaça. La barreja de tragicomèdia apocalíptica i de debat dens sobre les possibilitats i conseqüències d'un enfrontament amb armament atòmic, amanits amb la musiqueta de "La Clave", em va causar una profunda impressió, que explica que anys després, l'enderrocament del Mur de Berlín i tot el que això representava, em suposés un gran alleujament. Amb tot això vull dir que jo vaig créixer amb la idea que la guerra, i per tant tampoc el militarisme, ja no tenien raó de ser en la mesura que l'esclat del conflicte implicaria l'extinció de la humanitat, i que en tot cas les guerres convencionals eren cosa del Tercer Món, impensables a Europa. Amb la fi de la cursa armamentista entre Est i Oest, la realitat va canviar radicalment, tot just l'any 1991 vam assistir a la primera guerra del Golf, amb implicació directa dels països europeus, i va ser també l'hora de l'explosió dels Balcans, que va portar la guerra de nou a prop mateix del cor d'Europa. Avui, després de les invasions de l'Afganistan i l'Iraq, els exèrcits dels EUA i també d'alguns països europeus segueixen empantanegats en en els conflictes de mitjana intensitat que es viuen en aquests països. Després de la fi del colonialisme i de la retirada nord-americana d'Indoxina, la guerra convencional, si bé amb noves formes, torna a estar a l'agenda dels països occidentals. Ara però l'amenaça sembla més real que les famoses armes de destrucció massiva d'en Saddam Hussein. Ja no parlem d'una dictadura assetjada i decadent sinó d'un règim teocràtic, amb una ideologia totalitària i agressiva, influent més enllà de les seves fronteres i liderat per un extremista anti-occidental. L'Iran avui en vies de dotar-se de la bomba atòmica és la principal amenaça, sobretot amb un líder que, com Ahmadinejad, ha expressat públicament la seva voluntat d'acabar amb Israel i les seves idees messiàniques sobre l'arribada del "profeta ocult". En principi, que Al-Qaida sigui sunnita i el règim iranià xiïta, és una barrera important per a la seva col·laboració, però no es pot descartar en un futur, i en tot cas Iran està directament implicat amb organitzacions terroristes com Hizbollà, al Líban, l Jihad Islàmica a Palestina i la insurgència xiïta a l'Iraq. Per això la voluntat anunciada pel president iranià de visitar la zona zero de les Torres Bessones, en la seva recent visita a Nova York, per homenatjar-ne les víctimes, era un ofensiu sarcasme, com ho va ser la seva convocatòria d'una exposició d'acudits gràfics sobre l'Holocaust jueu. La perspectiva d'un Ahmadinejad amb míssils nuclears fa autèntica feredat, i això explica els rumors que indiquen que els EUA i Israel ja fa temps que es preparen per atacar l'Iran, abans que assoleixi el seu somni atòmic, i explica també les declaracions especialment dures del president francès i del seu ministre d'exteriors. És molt probable que ens trobem en vigílies d'una nova guerra al Pròxim Orient amb participació occidental, una guerra molt arriscada perquè la resposta del regim dels aiatol·lahs no es pot preveure moderada, i especialment es podria traduir en una ofensiva terrorista a tots els països que recolzessin o participessin en l'atac.
Comentaris