dimarts, 29 d’abril de 2008

Carregats de punyetes

Hi ha esquinçaments de vestidures per part d'alguns sectors de les Terres de l'Ebre pel transvasament d'aigües sobrants cap a l'àrea de Barcelona. Mai no he entès aquesta apropiació fonamentalista de l'aigua d'un riu, ho sento. Comprenc i comparteixo la preocupació per com una reducció del cabal del riu pot afectar l'equilibri del Delta, un indret del nostre país que m'agrada especialment. Però el que no em cap al cap és que es consideri un sacrilegi derivar cap a una altra destinació aigües que altrament els regants no utiltizen. L'Ebre no pot ser la solució als problemes hídrics del país a llarg termini, perquè no té prou cabal, però de moment permet superar el mal tràngol de la sequera.  L'aigua és essencial per a la vida i això explica les passions que desperta. Al meu poble, a la Palma, l'entitat més antiga és la Comunitat de Regants, que es va crear per regular les hores en què els pagesos podien accedir a l'aigua del reg per als seus horts. Si algú intentava abusar del seu dret podia ser sancionat, i és probable que algun pagès perjudicat arribés a les mans amb el presumpte abusador, i si la cosa s'embolicava, fins i tot algú podia agafar l'escopeta. És conegut el Tribunal de les Aigües de València, creat fa segles justament per dirimir els conflictes que sobre l'accés a l'aigua es produeixen entre els llauradors de l'Horta,  i que encara existeix si bé amb una funció cada vegada més reduïda a l'interès folklòric, alhora que les terres de l'Horta es van colgant sota capes de formigó, asfalt i ciment. Fins i tot unes de les primeres formes d'organització política complexa que es coneixen són els antics imperis hidràulics, en què el poder es basava igualment en el control de l'accés a l'aigua. No és doncs un tema menor, la defensa de la propietat sobre aquest líquid és un atavisme fortament arrelat, però els atavismes-comprensibles i respectables com són- se superen amb la racionalitat, és a dir, la gent de l'Ebre té dret a l'aigua del riu fins allà on sigui necessari per al seu consum i per al manteniment de l'entorn natural, però més enllà d'aquestes necessitats oposar-se sitemàticament a qualsevol forma de transvasament és una forma d'integrisme hidràulic sense solta ni volta.  Si em demostressin que el transvasament perjudica el territori, no de forma figurada, sinó real i palpable, podria compartir plenament l'opinió dels qui s'hi oposen, però mentre els seus arguments es limitin a apel·lar a una mítica "nova cultura" de l'aigua, al "Compromís de l'Ebre" i a d'altres pronunciaments sense base científica,  acabo pensant que els qui s'hi oposen estan carregats de punyetes, però no de raó.   

2 comentaris:

Raimon ha dit...

Hola Albert,

Voldria fer algunes puntualitzacions perquè crec que el problema és més de fons que com tu ho veus. D'ençà de la industrialització i malgrat les observacions científiques que ho fan manifest, al Mediterrani hem perdut la perspectiva i el respecte sobre la realitat dels nostres rius, que són molt més vulnerables que els situats, per exemple, 1000 km més al nord nostre.

L'aigua de l'Ebre i el Delta no són més que un dels aspectes més mediàtics de tot això. Per això, sense deixar d'intentar veure les coses com són i destriar el gra de la palla, tal com sembla que intentes fer en el teu text, cal entendre que aquest sigui un dels estendards d'algunes reïvindicacions ecologistes.

Jo sóc de Barcelona, no sóc ecòleg ni biòleg ni res d'això (sóc llicenciat en Belles Arts); tot el que sé sobre aquest tema (que només és allò més elemental) ho he après a un màster de paisatgisme que no vaig acabar. Em sembla sorprenent que només a través d'aquestes vies tant específiques es pugui accedir al coneixement sobre l'immens problema de l'aigua que tenim a les nostres terres. Fa trenta anys que ens dediquem a mirar cap a una altra banda mentre, com bolets, van apareixent problemes de salut pública com, per exemple, el dels nitrats a la Catalunya central.

Els processos hídrics i hidrològics tenen una inèrcia temporal immensa, i la factura de tot això pot ser caríssima a unes dècades vista. Pesca, aigua per al consum, agricultura, salut pública en general (epidèmies, intoxicacions, etc.), turisme de costa, i moltes altres, són àrees que en poden quedar afectades.

Per això crec que estàs del tot equivocat quan qualifiques els arguments d'alguns sectors d'opinió com a "atavismes". Que els mitjans de comunicació, els polítics i unes pràctiques socialment arrelades i acceptades d'ençà de moltes dècades enrere ens hagin transmès un determinat model de normalitat no vol dir que aquesta normalitat sigui sostenible a llarg termini; i és que és precisament a llarg termini que es fan patents els més grans i irreversibles desastres ecològics. En cap cas "sobra" l'aigua d'un riu mediterrani; el model de normalitat que ens va portar a pensar-ho es va forjar en una època en què no s'era conscient ni de la vulnerabilitat, a la vegada que de la riquesa, dels nostres ecosistemes.

Quan d'aquí a vint-i-cinc anys, per exemple, comenci un procés pel qual després de quatre temporals de tardor mal comptats resulti que no queda ni rastre del Delta de l'Ebre, molts diran "Home!, si ho haguéssim sabut no hauríem fet això o allò", igual que fan aquells ex-fumadors tan graciosos que demanden les tabaqueres adduint que "no sabien" que el tabac és perjudicial (sóc fumador ocasional, que consti). En tots dos casos es pot dir amb justícia que no és que no ho sabessin, sinó que no van voler escoltar.

Mentre els ramaders de la Catalunya central emmerdaven irresponsablement els sòls amb els residus ramaders i ningú havia encara descobert o difós el problema dels nitrats, en altres paraules quan les conseqüències d'aquest problema encara no eren de domini públic, també oposar-se a aquelles pràctiques s'hauria qualificat d'atavisme, "contra el progrés" i altres perles a què estem massa acostumats. Ara tothom sap que no es pot beure de quasi cap font de la comarca d'Osona i, tot i que això no es diu gaire, resulta que tots els aqüífers contaminats segurament trigaran segles a tornar a un estat "saludable". Per la tonteria del fuet Tarradellas, per entendre'ns.

En un país de gent intel·ligent els problemes associats a la gestió de l'aigua (entesa de manera integral: sòls, rius, costes, escolament superfícial de la precipitació, etc.) serien del domini públic per tal que fos més fàcil que tothom col·laborés a posar-hi solució. Però aquí som de la mena que quan el savi senyala la lluna, nosaltres mirem el dit.

Salut,
Raimon

Albert Guilera ha dit...

Raimon,

t'agraeixo molt que t'hagis pres la molèstia de contestar de forma prolixa aquest antic post. En realitat no veig grans diferències entre el que tu dius i el que vaig escriure. Si hi ha fonament científic per afirmar que la destinació de l'aigua, suposadament sobrant de l'Ebre, cap altres àrees que puntualment la poden necessitar, posa en perill el manteniment del Delta o pot tenir altres efectes ecològics negatius entenc que no s'ha de fer. Del que em queixava, i em queixo, és que normalment l'argumentació contra tota mena de transvasament sembla més apriorística que no pas basada en arguments racionals i tangibles. En certa mesura tu ho reconeixes quan dius que s'ha agafat el cas de l'Ebre com un estendard ecologista. La reflexió sobre què es pot fer i no es pot fer en un clima mediterrani és molt necessària, però siusplau, fem-la des del rigor científic.