dissabte, 15 de novembre de 2008

Més musculatura i menys pedagogia



























Arran del nou debat obert per la desinformació sobre Catalunya difosa per "The Economist" he tornat a sentir veus que reivindiquen la pedagogia del cas català a Espanya, amb al·lusions a campanyes com aquella que duia per títol "Catalunya (o Cataluña, no me'n recordo), tierra de acogida". Amb la qual cosa es posa novament de manifest el proverbial mesellisme català, perquè si algun fracàs sistemàtic han tingut els nostres governs han estat els seus costosos intents de convèncer els espanyols perquè respectin la nostra identitat. Penso que partim d'un error fonamental, al que ja he fet esment en l'anterior post: el problema a Espanya no és que no ens entenguin o que no ens coneguin.  No és un problema d'ignorància- per més que n'hi hagi molta- és un problema d'interessos enfrontats. Per molt que els expliquem que som una nació mil·lenària, que tenim una literatura de primera línia, que durant segles hem disposat d'institucions de govern pròpies, que vam ser precursors del parlamentarisme, que hem acollit gent de tot arreu o que la nostra aportació fiscal permet omplir la menjadora de milers de funcionaris d'arreu del territori espanyol, no els convencerem perquè ens reconeguin com una nació amb plenitud de drets, perquè sempre els sortirà més a compte mantenir el nostre estatus de submissió política i cultural, i seguir xuclant la mamella fins que no en quedi ni gota, ni de diners ni d'identitat.  Malgrat el desconeixement, els prejudicis i la mala fe, em sembla que a les Espanyes tenen molt clar què volen de nosaltres, que esdevinguem una comunitat autònoma més, encara que amb alguns trets identitaris reduïts al mer folklorisme, perquè és el que millor s'ajusta als seus esquemes mentals i a la seva idea de què ha de ser Espanya. Els qui encara no tenim gaire clar-majoritàriament- què volem ser quan siguem grans som els catalans, i ja toca començar a desvetllar-se i anar per feina, deixar-se de romanços i de victimismes inútils i bastir una nació forta i indestructible, només així aconseguirem que uns i altres, encara que no ens estimin, ens respectin, que al final és el que compta en política i en relacions internacionals. 

Cap comentari: