dijous, 19 de març de 2009

Desordre a la universitat

Vaig veure les imatges del desallotjament del rectorat de la UB i no em va semblar que els Mossos d'Esquadra s'excedissin en cap moment, al contrari, una colla de joves, molestos perquè se'ls feia complir la llei, s'encaraven i llançaven cadires metàl·liques contra les forces de l'ordre. Una altra cosa, que encara s'ha d'aclarir, és saber què va passar amb els periodistes. Tinc la impressió que tot aquest moviment d'oposició al procés de Bolonya que s'ha congriat a les universitats catalanes està totalment fora de lloc, és possible que alguns dels seus arguments siguin raonables, però les seves accions reivindicatives són del tot desmesurades. Pel que sembla Catalunya és dels pocs països d'Europa on existeix una oposició activa a aquest procés, un procés que, per la informació que en tinc, és avantatjós per als estudiants, perquè eleva la qualitat de l'educació i facilita la plena homologació de les titulacions en l'àmbit europeu. Després hi ha tot aquest discurs sobre una suposada privatització, i sobre la barrera social que suposa l'esquema de grau+màster que, pel que en sé, tampoc no respon a la realitat. El més sorprenent és que un rector permeti que, durant quatre mesos, una colla d'individus, no tots estudiants, s'instal·li i faci seves unes dependències que són de tota la comunitat universitària i que han estat finançades pel conjunt de la societat catalana. Mai no he acabat d'entendre aquest alt nivell de tolerància que existeix en algunes universitats cap a conductes que vulneren les mínimes regles de la convivència i són il·legals. M'imagino que una barreja de consciència "progre" i de por a la resposta dels estudiants impedeix al rector exercir la seva autoritat des d'un principi, i expulsar els intrusos tan bon punt han ocupat el rectorat. En un estat de dret, davant la negativa dels ocupants a acatar les normes, s'ha de recórrer a la policia, que justament serveix per fer complir la llei, i no té més remei que aplicar un cert grau violència, de compulsió sobre les persones, ja que d'altra manera els ocupants no es mourien ni un pam. En una societat democràtica la ciutadania disposa de prou canals per expressar el seu dissentiment sense necessitat de vulnerar la llei ni de perjudicar els drets i les llibertats dels altres. Quan això passa, els poders públics estan legitimats per utilitzar la força, de forma proporcionada, per restablir l'ordre públic. Però observo, perplex, com moltes persones de seny tendeixen a situar-se, intuïtivament, de part dels vàndals i en contra de la nostra policia, al temps que estableixen una injusta analogia amb antigues corredisses davant la policia d'una dictadura forastera.

Cap comentari: