divendres, 20 de març de 2009

L'Eix Madrid-Belgrad-Moscou-Beijing

La retirada de les tropes espanyoles de Kosovo és un acte coherent amb el no reconeixement de la independència del nou estat balcànic. Fa poc més d'un any que els representants del poble kosovar van fer un acte de sobirania, que ha estat reconegut per la majoria dels països de la Unió Europea. Espanya forma part del club dels qui neguen el que ja és un fet consumat, l'existència de la República de Kosovo, i no cal pensar-hi gaire per veure a què és deguda aquesta negativa a reconèixer l'evidència, la secessió d'una província de Sèrbia, no una república de l'antiga Iugoslàvia, per constituir un nou estat, presenta massa paral·lelismes amb el que podria passar a Catalunya i a Euskadi, de la mateixa manera que en planteja respecte al Tibet, al Turkmenistan oriental, o Txetxènia. Tot i el meu ferm sobiranisme no sóc especialment entusiasta de la independència de Kosovo, perquè entenc que és més fruit de l'extraordinària capacitat reproductiva d'un grup ètnic que ja disposa d'un estat propi, Albània, que no pas de l'existència històrica d'una nació kosovar. Tanmateix, el reconeixement de la seva independència per part de la comunitat internacional és un antecedent important a tenir en compte. I això a Madrid ho saben.

2 comentaris:

Donaire ha dit...

És possible que de tant repetir-ho, tots plegats ens ho creiem, però et proposo un relat alternatiu.

La comunitat internacional ha actuat en un procés de mediació en un conflicte armat directe. Durant el procés, una de les parts promulga de forma unilateral una declaració d'independència, que estava literalment vetat en les regles del joc del procés internacional.

És trist que premiem la política dels fets consumats i que donem la raó a una comunitat que se salta els acords internacionals. Hem fet un trist favor al dret internacional i als processos de pacificació tutelats, acceptant que una de les parts pot actuar amb la política dels drets consumats.

Comparar Catalunya amb Kosovo és una rucada. No hi ha res en comú entre les dues situacions, res de res. Si algú creu que això "crea jurisprudència" i avala una futura secessió de Catalunya és que delira. I si algú es pensa que aquest és l'argument del govern espanyol, fem riure.

Només hi ha 55 estats del món que donen recolzament. La majoria són els aliats directes dels Estats Units, que té interessos estratègics en el control dels Balcans. En tot cas, que consti que 55 estats són una minoria absoluta en el context internacional.

Des de quan hem de fer allò que diuen els Estats Units (governats llavrs per Bush II) que hem de fer??

Albert Guilera ha dit...

Hi ha un abisme enorme entre el cas català i el cas kosovar, però el segon és un antecedent a tenir en compte, perquè demostra, una vegada més, que les fronteres no són inamovibles, encara que una de les parts implicades, Sèrbia en aquest cas, hi estigui en contra. De fet, el motor de la independència ha estat la repressió salvatge i el procés de neteja ètnica engegat per Milosevic. Una realitat molt diferent a la nostra, però tanmateix és Espanya qui, amb els seus propis actes, insisteix en vincular-les, heus ací la paradoxa. Pel que fa al reconeixement internacional, la teva visió no deixa de ser peculiar, i molt pròxima a la que defensen en Putin i el seu titella Medvedev, o en Hu Jintao, si per a tu els països més desenvolupats i les democràcies més avançades del planeta no són més que uns seguidors acrítics dels EUA que, oh Déu meu!, tenen interessos estratègics als Balcans. No li donis tantes voltes, l'estat espanyol, governat pel teu partit, ha pres una decisió de política exterior en clau interna, atesa la seva aversió a l'exercici de l'autodeterminació per part de les comunitats nacionals. I reitero que, malgrat tot, ni el cas kosovar ni la situació de Bòsnia, no em semblen exemples d'allò que podríem anomenar processos d'alliberament nacional, sinó que es tracta de solucions polítiques fetes a mida per resoldre conflictes ètnics cruents.