dilluns, 11 de maig de 2009

On és Europa?

S'acosten les eleccions al Parlament Europeu i tot fa pensar que la participació hi serà molt minsa. És normal, perquè ningú no s'ha preocupat de forjar un espai europeu compartit per la majoria de la població, no hi ha punts de referència, no hi ha una cultura de masses compartida. Hi ha múltiples iniciatives transfrontereres, però en general tenen una finalitat comercial, o són elitistes o són superficials, com els agermanaments entre ciutats. Experiències com l'Erasmus sovint no passen de ser unes llargues vacances en un altre país, acompanyat de compatriotes erasmistes amb qui es crea un ghetto protector enfront de l'entorn estranger. Sortosament tenim un mercat únic, però les velles inèrcies estatals encara hi pesen molt. La mobilitat laboral hi és reduïda, es limita a les elits professionals i als emigrants dels països de l'antic bloc comunista, i les grans llengües estatals actuen sovint com una barrera infranquejable. El Festival d'Eurovisió és una horterada, i pocs són els cantants i els actors que superen les seves fronteres lingüístiques. Per triomfar en el món de la música en l'àmbit europeu cal fer-ho en anglès i adoptar formes anglosaxones. Europa té un enorme patrimoni cultural, és el bressol d'Occident, però són els EUA i els països anglosaxons els qui avui en porten el lideratge. La globalització ha enfortit la preminença cultural anglosaxona i ha afavorit la difusió d'elements culturals del Sud Global, en canvi, la diversitat cultural europea hi ha quedat força eclipsada. A Catalunya l'espai de la cultura de masses està ocupat per les creacions de la indústria nord-americana de l'entreteniment, la mal anomenada "música llatina" i la producció espanyola de ficció, música i celebritats, recolzada en els mitjans de comunicació de Madrid i en bona mesura, de Barcelona. En aquest marc la cultura catalana s'hi manifesta a través petites escletxes, i les altres cultures europees amb prou feines si ens arriben a través de les traduccions d'alguns "best sellers" , com ara els darrers èxits de la novel·la negra sueca, i dels clàssics de tots els temps. Fins als anys 80 del segle passat les cultures francesa i italiana tenien molta més presència al nostre país que no pas ara. Som molts els que ens sentim emocionalment vinculats a Europa, a aquesta combinació de pobles mediterranis, germànics, eslaus i d'altres, que en un espai relativament petit, situat entre l'Atlàntic i els Urals, han creat la tradició cultural més important del món, des d'Homer fins als nostres dies. Hi ha hagut moltes altres civilitzacions que han viscut períodes d'esplendor, èpoques en què han brillat més que el nostre continent i les illes adjacents, però en cap altre lloc no es concentra una successió creativa tan extensa en el temps i que hagi deixat una empremta tan gran en tots els àmbits del coneixement i de l'art. Emergeixen de nou altres civilitzacions, que revaloren el seu propi llegat, però ho fan incorporant i utilitzant conceptes, mètodes i idees generats a Europa i a Occident. No es tracta, Déu nos en guard, d'afirmar la superioritat de l'home europeu. L'èxit no radica en els individus aïlladament considerats, sinó en un seguit d'atzars històrics, units a les característiques del terreny, que han permès que fos aquí on la creativitat humana gaudís del millor entorn per desplegar les ales. Una força desfermada que té el seu costat fosc:al nostre continent s'han lliurat les guerres més devastadores i s'hi han comès els pitjors crims contra la humanitat. Malauradament la dimensió cultural de la realitat europea no és pas la que es promou des de les institucions i des dels mitjans de comunicació. Tampoc no existeix un espai comunicatiu europeu, i encara sort que algunes competicions esportives ens recorden l'existència de Munic, Manchester, Liverpool o Milà. Fora dels tòpics del futbol i del turisme, avui Europa se'ns presenta com una seguit de macrocimeres de mandataris sotmesos als seus propis interessos estatals, incapaços d'impulsar Europa com a gran potència mundial, la UE és una font de regulacions enrevessades orquestrades per buròcrates sense rostre, i es culpa la moneda única de la puja de preus i de la falta de competitivitat, febleses més pròpies de la nostra societat que no pas de l'euro. Molts partits fan servir el Parlament comunitari de cementiri d'elefants, i la baixa participació afavoreix l'elecció d'un nombre elevat de diputats extremistes, antisistema, o simplement llunàtics, poc representatius de la voluntat real dels ciutadans europeus. Compartim unes institucions, gaudim de llibertat de circulació entre uns països i uns altres, hem viscut un història marcada per grans esdeveniments d'àmbit continental, existeix una alta cultura interconnectada i d'influència global, però en canvi els europeus ens ignorem els uns als altres, la majoria de la població viu instal·lada dins l'esquema mental de l'estat nació, que menysprea les identitats sense estat propi i manté una visió extremadament fragmentària d'Europa. Ja comença a ser hora de promoure una identitat cultural europea, no pas basada en l'homogeneització, sinó en el coneixement i valorització de la nostra diversitat.

Cap comentari: