divendres, 11 de juny de 2010

Molt de poder durant molt de temps

Aquest diumenge se celebren eleccions a Can Barça,  una contesa en què s'atorga molt de poder i influència per una període molt llarg de temps, 6 anys. El Barça és més que un club i per tant el seu president és un personatge amb un gran pes específic al país i a l'exterior. En canvi el procés electoral propi de l'entitat ofereix als socis la possibilitat d'elegir entre uns perfectes desconeguts i un personatge, en aquest cas en Sandro Rosell, que porta anys de campanya electoral encoberta. Però en realitat tots els candidats són una capsa tancada, i és difícil augurar quin serà el seu veritable tarannà una vegada arribin, si és el cas, a la presidència. En política els filtres i els jocs d'equilibris són molt més grans, la ciutadania sap més o menys què representa cada partit i els líders normalment, quan es presenten a unes eleccions, ja porten un cert temps a l'arena pública, ja són mínimament coneguts, almenys pels seus seguidors habituals, els mandats són més curts, de quatre anys, i els Parlaments actuen també com a mecanisme de control. En canvi al FC. Barcelona es podria donar el cas que un candidat que era pràcticament desconegut un mes enrere esdevingués president per als propers sis anys, i pogués fer i desfer al club amb un alt grau de discrecionalitat, sota el control d'òrgans peculiars com ara l'assemblea de compromissaris, i tan sols subjecte al risc de patir una moció de censura com la que es va presentar contra en Laporta. El mateix Sandro, malgrat els anys que fa que es promociona, és força enigmàtic, és difícil avaluar quins són els seus autèntics objectius, i encara menys els de la gent que l'acompanya. Vist des de fora, per algú que és del Barça però no és aficionat al futbol, com jo mateix, el candidat que m'ha resultat més convincent i proper a la meva manera de veure les coses és l'Agustí Benedito, si fos soci el votaria, però realment en sé ben poca cosa del que representa, encara que les escasses referències que en tinc són bones. Quan en Laporta va guanyar també va ser una sorpresa d'última hora, i ha esdevingut el millor president de la història del club, amb tots els clarobscurs que li vulguem trobar. Aquestes eleccions donen testimoni de l'èxit i del fracàs d'en Laporta: l'èxit que suposa que tots els candidats hagin estat vinculats a la seva junta i en reivindiquin el llegat esportiu, i  el fracàs que no hi hagi cap favorit del president sortint amb opcions reals d'optar a la presidència . És una gran paradoxa que  l'hereu del millor Barça pugui ser qui n'ha encarnat l'oposició durant els darrers anys,  però com deia aquell, futbol és futbol.

Cap comentari: