divendres, 25 de febrer de 2011

Temps interessants

Hi ha moments en què la història s'accelera i aquest n'és un, quan mig món àrab esclata en contra de les dictadures que l'atenallen. Fa de mal dir quin serà el resulten de les revoltes, a Tunísia ha caigut el règim però encara no és clar què el substituirà, i a Egipte Mubàrak ha plegat i ara és l'exèrcit qui porta les regnes. Als altres països però, els règims aguanten, en alguns casos anunciant concessions i en el més sagnant de tots, Líbia, desfermant una repressió indiscriminada i letal. Les dictadures que no compten amb un ample suport popular són insostenibles, i més tard o més d'hora cauran,  també la de Gadaffi, que dóna senyals de fallida absoluta, malgrat la seva  bunquerització en el càrrec. Ara el repte per als mateixos revolucionaris, i també per Europa i els EUA, és evitar que la victòria caigui en mans retrògrades i obscurantistes, o bé que els antics règims es perpetuïn de forma lampedusiana. Jo em segueixo demanant què volen els manifestants, a part de fer caure el dictador, quin país somien, què signifiquen per a ells paraules com llibertat i democràcia. El jovent que ha liderant la revolta fa pensar en la possibilitat d'un autèntic anhel de llibertat, però l'ombra de l'islamisme segueix enfosquint un quadre encara poc definit. Resulta irònic que ara, vuit anys després de la invasió de l'Iraq,  el fantasma de la democràcia recorri el món àrab, el fantasma que els neocons nord-americans pretenien desvetllar a l'Iraq per la via armada, per provocar un efecte dòmino a tot el món àrab i musulmà. Curiosament la flama democràtica no s'ha encès a Mesopotàmia, tot i que poc a poc s'hi basteix un règim formalment democràtic, sinó a Tunísia, el país que portes enfora semblava el més tranquil de tot el Magreb. 

Cap comentari: