Ni amics ni enemics, sinó tot el contrari.

Publicat al butlletí del CEEC (www.ceec.cat) el dia 27 de gener de 2011.

 

Durant la darrera cimera de l'OTAN celebrada a Lisboa els dies 19 i 20 de novembre de 2010 es va escenificar la voluntat d'avançar cap a una associació estratègica entre l'Aliança Atlàntica i la Federació Russa, una nova fita, tanmateix plena d'incerteses, d'una relació complexa i sovint conflictiva des que, amb la desaparició de la Unió Soviètica l'any 1991, es va posar punt final a la Guerra Freda. A continuació exposarem sintèticament quina ha estat l'evolució de les relacions entre l'organització de seguretat euroatlàntica i una Rússia que malda per definir la seva identitat postsoviètica i el seu paper en el món.

La fi de la Guerra Freda va afegir un gran interrogant al sentit d'una organització com l'OTAN, creada per a la defensa col•lectiva d'Occident enfront de la Unió Soviètica. La desaparició de l'Aliança o la seva transformació per acollir la Federació Russa es presentaven com les dues opcions més plausibles. A principis dels anys noranta l'orientació prooccidental dels màxims dirigents de la Rússia sorgida de les runes institucionals de l'URSS permetia pensar en aquests termes, però a mitjans de la dècada Moscou va recuperar la seva històrica vocació de gran potència eurasiàtica en situació de paritat amb les altres grans potències mundials. Aquesta orientació, que combina la visió geopolítica de les relacions internacionals amb la "Realpolitik", i que amb diferents matisos és la majoritària entre les elits de Moscou, es va començar a explicitar amb més claredat quan l'OTAN, a partir de desembre de 1994, va anunciar la seva voluntat d'admetre com a nous membres països que havien format part del bloc comunista. Aquesta possibilitat era percebuda a Rússia com una amenaça, perquè suposava l'expansió de l'aliança militar occidental en un espai pròxim a les seves fronteres, que fins poc abans havia estat sota la seva hegemonia. A més, l'expansió implicava l'incompliment d'una promesa suposadament formulada pels governs nord-americà i alemany l'any 1990, per obtenir el vistiplau de Gorbatxov al manteniment de l'Alemanya reunificada dins de l'OTAN.

La política de portes obertes de l'OTAN, de conformitat amb l'article 10 de la seva Carta Fundacional, i la consegüent ampliació cap a l'Est, ha estat el principal factor de fricció entre l'Aliança i Moscou. Tanmateix la Rússia empobrida i caòtica de la darrera dècada del segle XX es va veure impotent per impedir l'expansió, més enllà d'expressar el seu total desacord. En un escenari de feblesa russa no va ser difícil per a l'OTAN accelerar els tràmits per integrar els països de l'Europa centreoriental que anhelaven formar part d'Occident. L'ampliació de l'OTAN permetia consolidar les noves democràcies i oferir-los garanties de seguretat i defensa, alhora que es feia més gran l'espai de seguretat col•lectiva euroatlàntica. En compensació es va oferir a Rússia la participació a l'Associació per la Pau, i posteriorment, l'any 1997, la signatura de l'Acta Fundacional de Relacions Mútues, Cooperació i Seguretat entre l'OTAN i la Federació Russa, que va establir el Consell Conjunt Permanent, amb la finalitat d'atorgar veu a Moscou en la fase final del procés de presa de decisions de l'Aliança, sense contemplar-ne la integració.

Els bombardejos de l'OTAN a Iugoslàvia l'any 1999 van provocar una gran indignació a Rússia, però després d'un primera ruptura de relacions, l'aleshores Primer Ministre Vladímir Putin va imposar un nou acostament, que es va reforçar a partir dels atemptats de l'11 de setembre de 2001. La prioritat de Putin era col•laborar en la lluita contra un enemic comú com el terrorisme islamista, al mateix temps que obtenia mans lliures per resoldre "manu militari" el conflicte amb Txetxènia, i iniciava el procés de recentralització de la vertical del poder a la Federació Russa. Aquest període de nou acostament es va traduir a l'àmbit institucional en la creació del Consell OTAN-Rússia, que havia de permetre la participació russa en totes les fases del procés de presa de decisions de l'Aliança. L'oposició de Rússia a la invasió de l'Iraq va distanciar Moscou de Washington, si bé el govern rus va fer front comú contra la guerra amb altres membres de l'Aliança, com ara França i Alemanya, mentre els nous socis centreeuropeus de l'OTAN donaven suport als EUA i seguien impulsant noves ampliacions de l'Aliança cap a l'Est.

A partir de 2004, amb l'ingrés de nous països a l'OTAN, incloses les antigues repúbliques bàltiques de l'URSS, i les revolucions de colors a Ucraïna, Geòrgia i Kirguizistan, es va aprofundir novament la divisió entre Rússia i Occident. La prosperitat proporcionada per l'alça dels preus dels hidrocarburs i avantatges estratègics com ara el pas pel seu territori dels principals gasoductes que transporten energia cap a Europa, van facilitar l'adopció d'una actitud més assertiva per part dels dirigents russos, que van establir com a prioritats la recuperació de la seva hegemonia a l'espai postsoviètic i l'impuls d'un model multipolar de relacions internacionals. La Rússia ressorgent gràcies al valor de l'energia, mantenia els marcs institucionals de relació amb l'OTAN, però alhora teixia aliances alternatives amb la Xina i altres potències emergents, i adoptava posicions ambigües respecte a l'Iran. Tanmateix, elements com ara la no ratificació del Tractat de Forces Convencionals, el projecte nord-americà d'instal•lació d'un escut antimíssils a l'Europa Central, i molt especialment, les perspectives d'integració d'Ucraïna i Geòrgia a l'OTAN, alimentaven una percepció de greuge per part d'una Rússia que exigia més protagonisme i que es respectessin els seus interessos en la que considerava com la seva àrea d'influència.

Fins a cert punt la Cimera de Bucarest de l'OTAN, celebrada el mes d'abril de 2008, on es va declarar que Ucraïna i Geòrgia serien membres de l'Aliança en un futur indeterminat, va ser un dels detonants de la guerra del mes d'agost a Geòrgia. Després d'una escalada de les tensions a Abkhàzia i Ossètia del Sud, a la qual Moscou no va ser aliena, es va precipitar el conflicte armat que va oferir l'excusa perquè les forces armades russes envaïssin Geòrgia. L'acció de Rússia va demostrar la seva determinació a fer ús de la força per defensar els seus interessos en l'espai postsoviètic, alhora que llançava un advertiment als altres veïns crítics amb les seves pretensions hegemòniques, i un senyal perquè l'OTAN fos conscient dels riscos que comportaria un eventual ingrés de Geòrgia. El conflicte va donar pas a un període de congelació de les relacions entre l'OTAN i Rússia. Tot i així, malgrat les diferències i el nou rumb adoptat per la Rússia ressorgent, durant la primera dècada del segle XXI la cooperació en matèria antiterrorista i les facilitats per al pas per territori rus dels transports destinats a la missió ISAF a l'Afganistan s'han mantingut constants.

L'elecció del president Obama ha obert la porta a una nova aproximació entre Moscou i Occident, atesa la voluntat del president nord-americà d'establir un nou començament en les relacions amb Rússia, materialitzada amb la retirada del projecte d'escut antimíssils a Polònia i a la República Txeca, així com amb les negociacions i signatura del nou Tractat START per a la reducció de l'arsenal nuclear. En un context de crisi que ha afectat severament l'economia russa, Moscou s'ha marcat un nou rumb de col•laboració amb Europa i els EUA, que considera la millor via per modernitzar la seva base econòmica i tecnològica i impulsar el progrés del país. Tot i així, el govern rus segueix desconfiant de l'Aliança Atlàntica, les propostes del president Medvédev per a una nova arquitectura de seguretat europea van en la línia de reduir el paper de l'OTAN i l'últim document estratègic rus, aprovat el 2010, segueix assenyalant com a inacceptable l'ampliació de l'Aliança cap a l'Est. Això no obstant, aquesta ampliació ja no és definida com una amenaça per a la seguretat militar, tal com havia estat qualificada en el concepte estratègic de 2000.

Un cop restablertes les relacions entre l'OTAN i Moscou, després d'una període de congelació posterior a la guerra de Geòrgia, el secretari general de l'Aliança, Anders Fogh Rasmussen, ha prioritzat la cooperació amb Rússia, emfasitzant els punts d'acord i deixant de banda els elements conflictius, de manera que la identificació de nous espais de convergència d'interessos, en àmbits com ara la lluita antiterrorista, la proliferació d'Armes de Destrucció Massiva, la persecució del tràfic de drogues i de la pirateria, entre d'altres, s'apunta com la via per establir un marc de relacions basat en la confiança i la col•laboració. L'acord formalitzat a la Cimera de Lisboa és fruit d'aquest procés i probablement marca l'inici d'una nova època en les relacions entre la Federació Russa i l'OTAN.