dijous, 4 d’agost de 2011

La lleugeresa

Escolto, un dia d'aquesta setmana, el programa d'en Xavier Grasset en versió estiuenca, hi parlen dels valors i la diversitat. Em sorprèn que, a aquestes alçades, quan l'impacte de la immigració és ben conegut arreu d'Europa Occidental, se'n parli amb tanta lleugeresa, com un repte que tan sols demana capacitat d'acceptar la diversitat i poca cosa més. Com si el gran desafiament no fos la integració dels nouvinguts sinó la seva acceptació pels autòctons. Tot i el xoc brutal que, per a una societat  com la catalana, suposa el fet de rebre en deu anys més d'un milió de nous residents, pertanyents a cultures alienes, fins avui no hi ha hagut reaccions adverses rellevants, més enllà de casos concrets i molt delimitats. El partit de l'Anglada té uns resultats molt inferiors als de la dreta populista a la major part d'Europa, i el cas de Badalona, en el fons, respon més a la magnificació de problemes de convivència, tanmateix reals i preocupants, que no pas a un "xoc de civilitzacions". Això pot canviar en el futur i els conflictes es poden tornar més aguts, però aquests esclats tan sols són símptomes d'un trasbals més profund. Qualsevol que tingui una visió que vagi més enllà del present immediat s'ha de plantejar com aquest darrer influx de població modifica la composició social de Catalunya, quines conseqüències pot tenir i com es lliga això amb el model de país que cadascú de nosaltres voldria per al futur. Per al senyor Bilbeny, un dels tertulians, la qüestió és molt simple: renunciem al concepte d'identitat, Catalunya és una comunitat política en la qual conviuen diferents cultures, i la cultura catalana és una més d'aquestes cultures,  que ens l'estimem, però que no ha de ser compartida pels nouvinguts. En definitiva, en Bilbeny promou el multiculturalisme en estat pur. Imagino que criticar el multiculturalisme després dels fets criminals de Noruega pot quedar lleig a ulls d'alguns, però l'acció aïllada d'un assassí de masses a Oslo no pot servir d'excusa per embargar el debat a Catalunya. El multiculturalisme és un luxe que no ens el podem permetre perquè, aplicat al peu de la lletra, aboca la cultura catalana a la seva minorització definitiva en el seu únic territori històric, i natural com diria en Narcís Comadira, per deixar espai a d'altres cultures i identitats que ja tenen on desenvolupar-se als països d'origen dels immigrants. El gran repte que planteja la immigració no és tant l'acceptació de la diversitat, que fins ara ha estat molt elevada, sinó la integració dins la cultura catalana dels nouvinguts, no ja dels de primera generació, sinó a partir de la segona i successives. Ningú no ha de renunciar a les seves arrels, és lògic que els immigrants i els seus descendents mantinguin vincles amb els indrets d'on provenen, però això no hauria de ser un impediment perquè alhora facin seva una identitat catalana de gran vocació inclusiva.  És un repte difícil, que demana implicació de la societat i molt especialment dels poders públics, i per fer-lo factible cal, en primer lloc, deixar de banda les elucubracions multiculturalistes, que allà on s'han aplicat tan sols han servit per alimentar el fraccionament de la societat en funció de l'origen dels seus ciutadans, en comptes d'unir-los a l'entorn d'un projecte nacional compartit. Països amb una experiència més llarga que la nostra ja fa temps que estan corregint les seves polítiques, inicialment orientades cap al multiculturalisme, i dirigents tan destacats com Angela Merkel i David Cameron han fet ben explícita la seva voluntat de seguir un nou rumb en la matèria. Potser que a Catalunya també ens posem al dia.

Cap comentari: