dissabte, 12 de maig de 2012

Amb Hollande tot segueix igual

Segurament ara, amb la victòria d'Hollande, començarà a parlar-se d'activar polítiques de creixement d'àmbit europeu, però aquest canvi s'hauria produït igualment encara que hagués guanyat en Sarkozy. S'ha anat creant un cert consens entorn de la idea que l'austeritat per si sola no resoldrà la crisi, però això no vol dir que qualsevol política de creixement pugui ser efectiva. Aquesta proposta segons la qual la reactivació de l'economia passa per l'increment de la despesa pública s'ha vist sobradament desmentida pel capteniment de l'estat espanyol, on, com a primera resposta a l'inici de la crisi es va iniciar una orgia de despesa pública, pensem en els plans E, el FEIL i el FEOS i d'altres vies per gastar alegrement els diners de tothom, que no van servir per altra cosa que per fer més grossa la pilota del deute que ara hem d'arrossegar. No hi ha solucions màgiques,  i les receptes socialdemòcrates, bàsicament apujar impostos i gastar encara més, tan sols poden empitjorar la situació. Tendeixo a creure que allò que ens cal és assolir la represa de l'activitat econòmica a través de les empreses i això vol dir que han de poder accedir al crèdit en condicions favorables. Es parla molt del model europeu d'estat del benestar però no es diu que l'estat del benestar és el resultat del desenvolupament econòmic i depèn de la riquesa que és capaç de generar cada país. L'existència d'aquesta relació s'ha oblidat massa sovint, sobretot a parts de l'Europa del Sud on s'han bastit estats del benestar molt superiors a la realitat econòmica que els hauria de sostenir. Aquest fet ha estat possible gràcies als mecanismes de redistribució territorial de la riquesa dins de cada estat i a través de les transferències dels estats més rics als més pobres del continent, però s'ha arribat a un punt on aquest esquema ja no es pot mantenir. No debades el sistema ha petat per Grècia i ha seguit per altres països receptors nets de les ajudes comunitàries que s'havien acostumat a viure per sobre de les seves possibilitats.  La crisi acaba posant a cadascú al lloc que li toca, segons el  nivell de desenvolupa ment que hagi assolit, i la Unió Europea hauria d'actuar, no pas per salvar estructures insostenibles,  sinó per evitar que el reajustament impliqui l'enfonsament definitiu de les economies més febles.  Els països han de tenir l'estat de benestar que es poden pagar, i entendre que condició prèvia per ampliar els serveis i les prestacions socials és desenvolupar la pròpia economia. Alemanya, malgrat tot,  és un model per a la resta d'Europa, perquè fa temps que marca l'únic camí que pot garantir el futur econòmic del continent:fer les coses, determinades coses, millor que els altres. Fa molts anys que el "made in Germany" es considera garantia de qualitat, arreu del món hi ha milions de persones disposades a pagar una mica més per adquirir productes de les marques alemanyes de referència, justament per aquest valor afegit, a vegades intangible. Alemanya no basa la seva competitivitat en els sous baixos sinó en la qualitat. Si bé darrerament han aplicat una política de contenció de salaris qualsevol treballador de la indústria catalana bescanviaria el seu sou pel d'un treballador equivalent de la indústria tedesca. Alemanya ja no importa mà d'obra barata, que per altra banda acaba sortint cara en termes de costos socials, sinó enginyers i altre personal qualificat que s'ha format prèviament en els seus països d'origen, normalment en centres docents fortament subvencionats pels governs respectius, de tal manera que la inversió educativa d'altres països acaba revertint en el sistema productiu alemany. Ningú no és perfecte, i també podríem fer un llistat de tot allò que no ens agrada del gegant teutó, però ara mateix són gairebé els únics que se'n surten.

Cap comentari: