dissabte, 29 de setembre de 2012

L'única cosa que ens ha de fer por és la por mateixa

Poc ens imaginàvem, ara fa un mes, que el procés d'emancipació nacional experimentaria una acceleració vertiginosa com la que hem viscut durant tots aquests  meravellosos dies, des de l'Onze de Setembre. Una vegada abandonada tota esperança d'entesa amb Espanya, el president Mas, i amb ell la majoria del Parlament de Catalunya,  ha assumit explícitament l'objectiu de la plena sobirania, no com un horitzó llunyà, sinó com un repte a assolir en una o, màxim, dues legislatures, a través de l'exercici del dret a l'autodeterminació. Ho tenim a tocar, però per arribar-hi ens caldrà determinació i una voluntat de ferro. Ja fa dies que s'ha engegat la maquinària de proferir insults i amenaces i s'obre pas el discurs que apel·la a la por de la gent: dels jubilats a qui se'ls diu que perdran la pensió, dels castellanoparlants a qui se'ls diu que perdran la llengua, dels empresaris a qui se'ls diu que perdran els clients i dels treballadors a qui se'ls diu que perdran la feina.  Potser més endavant Espanya intentarà el discurs de la seducció, però de moment s'han instal·lat en l'amenaça, la mentida i el xantatge. Convé que ens hi acostumem, i n'aprofitem la part positiva, la crispació i el negativisme dels enemics de la nostra llibertat no els farà guanyar gaires partidaris de la seva causa i pot portar-ne d'altres cap a la nostra, però és cert que, en l'eventualitat d'un referèndum o consulta, la por pot acabar aturant persones que altrament apostarien per la independència. Per sort la major part de les amenaces i dels riscos que ens anuncien són infonamentats o molt poc consistents, el repte és traslladar aquesta consciència a totes les persones que poden empassar-se els auspicis apocalíptics. Sobre les pensions la qüestió és clara, mentre l'estat espanyol consideri els catalans com a ciutadans seus no deixarà de pagar-los les pensions i quan deixi de fer-ho voldrà dir que ha acceptat la independència de l'estat català, i si hi ha estat català vol dir que aquest tindrà capacitat per cobrar les cotitzacions dels treballadors a la seguretat social i recaptar els impostos, els recursos amb què es paguen les pensions en un sistema de repartiment, i no de capitalització, com el que tenim instaurat. Pel que fa a la llengua, a Catalunya no es fa cap plantejament independentista que es basi en la proscripció  de la llengua castellana, que al capdavall és la llengua materna de gairebé la majoria dels catalans.  L'estat català anirà a favor del català, però no en contra del castellà. En quant a la pèrdua de clients espanyols, és previsible que hi hagi un cert boicot quan el tema estigui més encès, però com han conclòs economistes com ara Modest Guinjoan, agafant d'exemple casos similars d'altres països, aquest efecte serà limitat en el temps i en les seves dimensions. A més, com saben molts empresaris israelians, hi ha fórmules per eludir els boicots. D'altra banda, una de les prioritats de l'estat català hauria de ser donar suport a les empreses que poden resultar més afectades pel boicot espanyol, ajudant-les a internacionalitzar-se i a superar la maltempsada amb el mínim de perjudicis possibles. Finalment, si la independència pot foragitar empreses que vulguin mantenir la seu en territori espanyol, moltes altres poden veure's atretes per invertir a Catalunya davant la perspectiva d'un estat català que resolgui el dèficit d'insfraestructures que avui constitueix un dels principals obstacles per al nostre creixement, sense oblidar la creació de nous llocs de treball, directes i indirectes, que porta associat l'establiment d'un estat, com molt bé saben a Madrid, on fa segles que no viuen d'una altra cosa.

Cap comentari: