divendres, 3 de maig de 2013

Així no l'aixecarem pas dreta, la paret

El salt a l'arena política de l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades ha generat excitació en certs ambients. Que una monja encapçali una proposta pretesament rupturista té la seva gràcia, per no dir el seu "morbo", i si hi afegim la publicitat gratuïta que els fa el telepredicador Jaume Barberà des de la TV pública, la cosa encara agafa més volada. Dit això, si baixem al terreny de les propostes concretes d'aquest tàndem ( i dir concretes potser és ser excessivament generós), ens trobem amb un programa que pretén lligar en un mateix paquet les consignes de l'independentisme amb les dels moviments d'indignats. Jo creia que aquest paper ja el feien les CUP, però es veu  que encara hi ha espai per a més "iniciatives" en aquest espai. Les dificultats de l'hora present fan que hi hagi més receptivitat cap a missatges que en altres circumstàncies no despertarien gaire interès. Del manifest en qüestió sorprèn, atesa la potència intel·lectual del seus autors, la seva feblesa argumental i la lleugeresa amb què resol qüestions d'una gran complexitat. Potser han volgut sacrificar el rigor en favor de la intel·ligibilitat, o potser és que les seves idees no tenen gaire més profunditat que els eslògans del manifest:

1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.

Si el punt de referència és Catalunya ens estan dient que expropiaran la Caixa i el Banc de Sabadell.  Què passarà amb els altres bancs que operen al nostre país? o estan pensant en tancar les portes de Catalunya a la banca internacional? En quant al fre a l'especulació financera, com no es facin amb el poder a nivell global l'únic que poden oferir és el mateix: aïllament de Catalunya, sense accés als mercats financers i amb una manca de liquiditat total....

2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.

Salaris i pensions dignes, jo crec que això ho signa tothom, de fet hauria de ser l'objectiu de tota política econòmica, però perquè hi hagi salaris dignes cal una economia potent, unes empreses molt competitives i d'alt valor afegit, i això no s'aconsegueix amb un Catalunya aïllada dels mercats financers on es redueixi la jornada i es reparteixi el treball, això més aviat seria repartir la misèria. Diem no als acomiadaments, però una empresa amb pèrdues ha de mantenir tot el seu personal fins a fer fallida? O estan pensant en expropiar-ho tot i convertir tots els treballadors en funcionaris públics?  

3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.

Aquestes són propostes que poden figurar en els programes electorals de pràcticament tots els partits polítics, si no es concreta no aporten res al debat.

4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
Moratòria dels desnonaments fins quan? dació en pagament retroactiva per a qui? Són mesures que sonen bé però que portades a la pràctica sense matisos molt importants podrien generar una situació encara més bèstia que l'actual, per exemple carregant-se el mercat del lloguer, perquè, si no es pot desnonar el llogater que no paga, quin propietari  se la juga a arrendar un pis?. 

4. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
Si bé les privatitzacions no sempre són la millor opció, tampoc la titularitat pública no és cap garantia de millor servei en tots els casos. L'experiència ens diu que la creació de grans estructures públiques tendeix a generar ineficiències que acaben sent sufragades pel contribuent i sofertes per l'usuari del servei. Dir no a les privatitzacions sense més és un apriorisme ideològic que, com la potenciació del sector públic, respon més als interessos laborals dels empleats públics que no pas a l'interès general.

5. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
Imagino que això del dret al propi cos deu ser per esvair qualsevol dubte que la presència d'una monja benedictina i d'un catòlic com l'Oliveres pugui despertar sobre la seva posició en matèries sensibles com ara l'avortament.

6. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentària.
Expropiació i socialització de les empreses energètiques.? Què vol dir socialitzar? això sembla copiat del programa d'algun partit de l'esquerra populista de l'Amèrica Llatina (Exprópiese), però allà almenys tenen gas i petroli. Pel que fa a la sobirania alimentària, hem de promoure els productes de proximitat, és clar que sí, però cal que ens ho fem tot? i la potència exportadora de l'agricultura catalana? podem ser exportadors i alhora tancar el nostre mercat als productes forasters? Digueu-me tremendista, però sobirania alimentària em sona massa a allò que en deien autarquia, l'avantsala de l'escassedat, dels aparadors i els prestatges buits, les cues soviètiques i les cartilles de racionament. 

7. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
O sigui que portes obertes i papers per a tothom, i si això hi afegim que repartirem el treball i tothom tindrà dret a un piset, ja veus uns quants milions més de nouvinguts a Catalunya. I això qui ho paga? Tanmateix, tenint en compte la ruïna per al país que significarien bona part de les mesures esmentades en els apartats anteriors del manifest,  Catalunya perdria tot atractiu per a la immigració i no ens hauríem de preocupar per cap efecte crida.

8. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
El sistema no és perfecte  ni molt menys, però la CCMA depèn del Parlament. En què es tradueix això del control democràtic en el model Oliveres-Forcades? Programari i xarxa lliure, i desmercantilització de la cultura, però si al final tot es desmercantilitza, quin incentiu hi haurà per innovar? Convertirem els artistes en funcionaris? qui decidirà qui és un artista?

9. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.
Es podria dir que aquesta proclama és contradictòria. A Europa, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, l'OTAN ha estat garant de la pau, entre altres motius perquè va evitar una invasió soviètica. Seguint allò que deien els romans "Si vis pacem para bellum", avui a ningú no li passa pel cap atacar Europa a gran escala perquè sap que l'OTAN esclafaria qualsevol invasió. Ser membre de l'OTAN és garantia de pau i és una forma de solidaritat internacional, solidaritat amb els membres de l'Aliança i solidaritat amb els pobles que pot defensar l'organització si ho creu convenient. Qui, sinó l'OTAN, va evitar la neteja ètnica dels albanokosovars?. Per ser membre de l'OTAN i per ser un país europeu respectable, ens caldrà tenir un exèrcit  que pugui contribuir a la seguretat col·lectiva i a la defensa comuna, altrament renunciaríem a una de les manifestacions supremes del poder estatal i deixaríem d'exercir  les nostres responsabilitats envers la comunitat internacional. Una altra qüestió és quines són les dimensions òptimes i les característiques que haurien de tenir unes forces armades catalanes que, per la seva novetat, podrien respondre amb molta més precisió a les necessitats defensives del present i del futur previsible i no a models militars caducs però que es mantenen per la força dels interessos creats al llarg dels anys dins de cada estat. 

Cap comentari: