dissabte, 1 de juny de 2013

L'univers paral·lel de "La Vanguardia"

Entre l'Onze de Setembre i les eleccions de 25 de novembre La Vanguardia va pretendre aproximar-se a la nova centralitat del catalanisme, situada ja en el sobiranisme. Jo tinc el dvd de la manifestació que venien amb el diari godonià. Després les coses han canviat, els resultats electorals van ser diferents dels esperats, i si bé al Parlament hi ha majoria absoluta sobiranista, aquesta és més plural, diversa i radical del que s'havia previst,  i l'acord entre CiU i ERC ha situat l'objectiu no tan sols en la celebració d'una consulta sinó també en la creació de l'estat català. Durant aquest període, després del xoc de veure un milió i mig de catalans desfilant per Barcelona a favor de la independència,  l'estat espanyol i els poders fàctics s'han mobilitzat per aturar la marxa de Catalunya cap a la seva llibertat, i el diari del Conde, que avui encara és el mitjà de premsa més influent al nostre país,  ha esdevingut la plataforma dels que reclamen al president Mas que plegui veles i abandoni tota vel·leïtat rupturista, al mateix temps que es mantenen uns petits espais per a veus partidàries de l'estat propi (Álvaro, Rahola, Cardús), i anticatalanistes monotemàtics com Francesc de Carreras hi gaudeixen d'una presència constant. L'enfocament unionista, moderat o radical, no afecta tan sols les columnes d'opinió, sinó també els espais que tèoricament haurien d'estar dedicats a explicar el que passa al nostre país, on es minimitza, s'ignora o distorsiona qualsevol iniciativa sobiranista i es dediquen grans espais a reproduir les opinions personals del senyor Duran i a anunciar delirants hipòtesis de diàleg i acord entre les governs català i espanyol. La Vanguardia fa com els músics del Titànic, segueix tocant la seva música mentre el vaixell s'enfonsa. D'un diari seriós s'espera que, a banda de la seva pròpia línia editorial i d'opinió, informi d'allò que passa, no d'allò que voldria que passés. Entre la societat catalana la consciència de la necessitat d'un estat propi és més forta que mai, alhora que l'ofensiva espanyola, tant en termes de recentralització com d'atac a la nostra identitat,  ens cau a sobre incessant. La xiulada als prínceps d'Astúries, al Gran Teatre del Liceu, antic temple de la burgesia catalana,  no és cap anècdota. Els habituals del Liceu ja no són aquells industrials amb aspiracions aristocràtiques, però majoritàriament són gent d'ordre i quan xiulen els representants de la corona espanyola, i no pas els més devaluats sinó l'esperança blanca dels Borbons,  és que la fractura que separa els catalans de les institucions de l'estat és molt profunda. Hi ha fets que tenen un gran valor simbòlic, i aquest n'és un,  perquè revela el "zeitgest", l'esperit del temps de la Catalunya d'avui. Molts se n'han adonat, però no pas els periodistes de la Vanguardia. Per a la cronista cortesana la xiulada va ser provocada pels problemes de trànsit que havia provocat la presència de tan altes autoritats...

Cap comentari: