divendres, 8 de novembre de 2013

La fractura

Els unionistes (per utilitzar una denominació neutra) tenen greus problemes per trobar arguments sòlids contra l'independentisme. Un dels seus recursos habituals és el que assenyala que el procés està obrint una fractura social com mai no s'havia vist a Catalunya. Es veu que la possibilitat que el nostre país esdevingui independent treu la son a milions de catalans, divideix les famílies i fa impossible la convivència. Res de més fals, Catalunya, com tots els països del món, ha patit múltiples fractures internes, des dels nyerros i cadells fins a les esquerres i les dretes de la guerra civil, passant per les guerres carlines i el pistolerisme dels anys 20.  Feliçment, des de fa algunes dècades, a la major part d'Europa els conflictes es dirimeixen per altres mitjans. Des del retorn de les institucions democràtiques hem viscut instal·lats en la fractura de l'anomenada Catalunya dual, on les institucions governades pels socialistes i els seus aliats s'enfrontaven a les institucions governades per CiU, i creaven estructures paral·leles per intentar contrarestar-se mútuament: si la Generalitat tenia Catalunya Ràdio, la Diputació de Barcelona havia de muntar COM Ràdio, si es construïa un Teatre Nacional, l'Ajuntament apostava pel Teatre Lliure, si uns fundaven el MNAC els altres obrien el MACBA, etc, etc. Fins i tot des d'una certa esquerra barcelonina es flirtejava perillosament amb la idea d'una metròpoli desvinculada de la resta de la nació catalana, que més que exercir de capital de Catalunya fos un gran ciutat mediterrània d'identitat indefinida, però dins d'Espanya, això sí. Es jugava a diluir la identitat catalana en la immensa mar blava mediterrània i alhora s'alimentava un cert culte a la nostàlgia de les arrels dels nous catalans residents a les conurbacions del país, amb la finalitat de mantenir una porció massiva de la ciutadania aliena al nacionalisme català. Però ja han passat més de trenta anys de la represa democràtica i autonòmica, i aquells esquemes han saltat fets a miques. Avui una mateixa força política governa a les principals institucions del país, ja no hi ha Catalunya dual, però més important que això, la causa del dret a decidir i fins i tot la de la independència està fent que molta gent que fins ara s'havia situat en trinxeres polítiques oposades treballi conjuntament per un objectiu compartit. Ja no és que CiU i ERC hagin superat la seva guerra fratricida dels anys del tripartit, fins i tot ICV-EUiA seu a la mateixa taula a l'hora de dissenyar el procés per a l'exercici de l'autodeterminació, i una força amb vocació revolucionària i antisistema com la CUP és capaç de comprometre-s'hi. I més enllà dels partits tenim les persones, antics alcaldes socialistes com ara Joaquim Nadal, Manuel Royes i Maite Arqué, encapçalen les plataformes pel dret a decidir de les seves ciutats, personatges tan insospitats com Dyango es mullen públicament per la independència, en Peret s'avé a cantar per la llibertat del país, i sorgeixen associacions de persones procedents de l'antiga immigració castellanoparlant a favor d'un estat català. Què més voldrien molts països que patir una fractura com aquesta.   

Cap comentari: