diumenge, 7 de setembre de 2014

El front de l'Est

Després d'una trobada amb Vladimir Putin a Eslovènia, l'any 2001, George W. Bush va dir que li havia semblat molt directe i digne de confiança i que fins i tot havia estat capaç de captar-ne l'esperit,  "I was able to get a sense of his soul". El senador John McCain en canvi, va veure el personatge amb uns altres ulls:”I looked into Mr. Putin’s eyes and I saw three things — a K and a G and a B.”. Fa temps que hem comprovat que va ser el senador i no pas el president qui millor va captar l'essència del dirigent rus. Putin no es pot dissociar de la seva formació i experiència professional com a agent del KGB, la principal força repressiva i d'espionatge al servei de l'estat soviètic, hereva de les terribles NKVD i Txekà, eines amb què els bolxevics van edificar i mantenir el seu sistema totalitari.

El gran èxit de Putin va ser estabilitzar Rússia, imposar-hi un cert ordre després del caos dels anys 90. Per aconseguir-ho no li va tremolar el pols a l'hora de sotmetre Txetxènia a sang i foc ni a per expropiar i deixar fora de combat els oligarques que no es van voler sotmetre a la seva autoritat. Tot això al mateix temps que periodistes crítics amb el règim morien assassinats o eren agredits en estranyes circumstàncies. Per esvair qualsevol dubte sobre qui manava a Rússia, Putin va posar l'èmfasi en l'establiment de la vertical del poder i en la recentralització política i econòmica. Els governadors regionals van passar a ser nomenats des del Kremlin i no pels ciutadans, i es van crear grans empreses estatals per a l'explotació i comercialització dels enormes recursos gasístics i petroliers dels país. L'estabilitat i la relativa prosperitat facilitada pels preus creixents de les matèries primeres que Rússia exporta va permetre l'aparició d'unes incipients classes mitjanes, cada vegada més nombroses, al marge dels oligarques multimilionaris i dels clans mafiosos, que podien accedir a condicions de vida d'un cert confort. En un primer moment aquestes noves classes mitjanes van constituir un dels suports de Putin, en la mesura que la millora material de molts coincidia amb la seva presidència, però al mateix temps aquests sectors, sobretot els més emprenedors i desvinculats del sector públic, són els que plantegen el desafiament més seriós al model autoritari del líder rus. Són les classes mitjanes urbanes les que han protagonitzat els diferents moviments de protesta, el darrer, les manifestacions que es van produir entre 2011 i 2013 arran de la manipulació de les eleccions legislatives per part del règim. Tot i això, per obra d'una combinació de repressió selectiva i de propaganda incessant a través d'uns mitjans de comunicació totalment controlats pel govern, ara mateix l'oposició sembla reduïda a la mínima expressió i la popularitat de Putin, després d'anys de decadència, torna a enlairar-se impulsada per l'annexió de Crimea i la guerra a l'Est d'Ucraïna.

Durant dels primers mandats de Putin podia creure's que el personatge, al qual la Constitució li impedia presentar-se a una segona reelecció, cediria el poder a una nova fornada de polítics, els quals afrontarien la liberalització del país sobre unes bases més sòlides que aquelles sobre les quals els governs de Ieltsin van intentar edificar una democràcia liberal. La tria de Medvedev com a successor podia donar aquest senyal, però l'autodesignació de Putin com a primer ministre desmentia tota voluntat d'abandonar el poder. La presidència de Medvedev no va ser altra cosa que una pantomima per mantenir l'aparença de complir amb la Constitució alhora que Putin romania al poder, fins que, una vegada transcorregut el mandat del seu successor, va tornar a accedir a la presidència sense violentar l'ordenament jurídic. Medvedev va iniciar una tímida liberalització del règim, la qual cosa va atreure importants inversions exteriors, i un cert acostament a Occident, i fins i tot va arribar a enfrontar-se públicament amb el seu primer ministre, però al final va ser el criteri d'aquest segon el que es va imposar. La invasió de Geòrgia, l’agost de 2008, va demostrar que Rússia estava disposada a utilitzar la força per mantenir i recuperar el que considera que ha de ser la seva àrea d'influència i hegemonia, més o menys coincident amb el territori de l'antiga Unió Soviètica i de l'Imperi tsarista, malgrat que avui aquest espai es troba dividit en diversos estat sobirans, la major part dels quals tenen plans de futur que no passen per la submissió a Moscou.

La tornada de Putin a la presidència, l'any 2012, amb un mandat democràtic, tot sigui dit, encara que basat en la immensa maquinària propagandística i coactiva de l'estat, s'ha traduït en l'aprofundiment de les pitjors tendències antiliberals i imperialistes de l'estat rus. En el terreny econòmic el règim afavoreix l’extracció de matèries primeres, pilar del seu finançament, i la indústria pesada, obsoleta i gens competitiva en el mercat global, alhora que posa través al funcionament de les petites i mitjanes empreses que són l'autèntica expressió del dinamisme econòmic i de la capacitat de la societat d'organitzar-se al marge de  l'estat. El control dels mitjans de comunicació és ferri, les ONG amb finançament exterior, moltes vinculades a la defensa i promoció dels drets humans, reben el tractament d'agents estrangers, i tots aquells que se signifiquen per la seva oposició al règim són perseguits pel civil i pel criminal.

La intervenció a Ucraïna, primer annexionant-se Crimea i després entrant en guerra directa amb l'estat ucraïnès a la regió del Donbass, malgrat que Moscou ho negui, ha fet evident, de forma molt més agosarada que en el cas de Geòrgia, la disposició de l'actual ocupant del Kremlin a actuar militarment en els països del seu entorn per mantenir-los dins la seva òrbita d'influència. Rússia ha arribat a l'extrem, inaudit al continent europeu des de la Segona Guerra Mundial, d'envair un estat sobirà i annexionar-se'n una part, la península de Crimea, per tot seguit iniciar un conflicte bèl•lic a l'est d'Ucraïna amb el mateix ànim annexionista.

Putin ha demostrat la seva disposició a assumir el cost d'una ruptura amb Occident, amb les sancions econòmiques i l'exclusió de determinats fòrums internacionals que això comporta. El president rus s'ha instal•lat en un clima de guerra freda en el qual, atesos els seus orígens professionals i els esquemes mentals que hi van associats, s'hi troba la mar de còmode. Un clima que li permet enfortir encara més el seu poder intern, aïllant Rússia i apel•lant a la resistència contra l'"enemic exterior".

A Europa se'ns ha obert un front a l'Est, un front bèl•lic real, on es dirimeixen les diferències entre Rússia i Ucraïna, malgrat l'alto-el-foc vigent, i un front polític i econòmic, per l'estratègia de confrontació triada pel Kremlin. Tot plegat és molt trist i lamentable, el replegament autocràtic i imperialista de Rússia comporta privació de llibertat per a milions de russos i és una amenaça real per als països veïns que ja s'ha cobrat milers de víctimes a Ucraïna.

Per als qui creiem que Rússia, malgrat totes les seves especificitats culturals i la seva extensió geogràfica, forma part d'Europa i fins i tot de la civilització occidental en un sentit ampli, el rumb imposat per Putin representa un enorme pas enrere i una tràgica pèrdua d'oportunitats per a russos i europeus. Només cal pensar l'enorme potencial que tindria una entesa entre una UE de la qual formen part alguns dels països més avançats del planeta i una Rússia amb immenses reserves energètiques i d'altres matèries primeres. LEs afinitats culturals són molt més grans que les diferències, la complementarietat és evident, però és impossible que arribi a materialitzar-se si Rússia no es liberalitza i no renuncia als deliris imperialistes que amenacen els països del seu entorn.

Cap comentari: