dissabte, 27 de febrer de 2016

Sobiranies a Europa

No em fa cap il·lusió que el Regne Unit abandoni la Unió Europea, però la convocatòria d'un referèndum sobre el "Brexit" per al proper mes de juny és una bona notícia per a la democràcia. Ni la UE ni la Gran Bretanya no tenen res a guanyar amb la separació, però el debat i, sobretot, l'acceptació de la possibilitat de deixar de ser membre del club europeu si així ho vol la ciutadania, són molt transcendents, perquè refermen la pervivència de la sobirania nacional, paradoxalment en sentit contrari a allò que proclamen els euroescèptics britànics. La celebració del referèndum és la prova que és possible mantenir la pròpia sobirania, sotmesa al principi democràtic, en el marc de la UE; de la mateixa manera que ho demostren fórmules com les clàusules "opt-out" establertes als Tractats, el manteniment de la lliura, l'autoexclusió de Schengen i les darreres concessions obtingudes per Cameron.

La UE ha demostrat ser una entitat prou flexible com per reconèixer diferents graus d'integració i permetre el manteniment la diversitat nacional del continent i de les Illes. La construcció d'institucions comunes, la creació d'un mercat comú i l'obertura de fronteres, han estat èxits del projecte europeu, assolits sense la pretensió d'imposar una identitat homogènia en perjudici de les identitats nacionals constituents. El manteniment de la plurinacionalitat, allò que els europeistes més enfervorits poden considerar un fracàs, és el que fa que, majoritàriament, catalans, escocesos, bascos i flamencs percebem Europa més com una oportunitat que no pas com una amenaça a la nostra identitat. 

La Unió Europea transforma el concepte tradicional d'estat-nació, despullant-lo d'atributs com ara el control absolut de les fronteres, la política fiscal i monetària, la delimitació d'un mercat nacional o la definició exclusiva de la política exterior; a més, la legislació europea imposa l'adopció de múltiples regulacions per part dels estats membres i la submissió al control jurisdiccional del Tribunal de Justícia de la UE. Però mentre els estats membres tinguin oberta la porta de sortida es preservarà el nucli dur de la sobirania nacional, i amb ell, del control democràtic per part de la ciutadania, el demos de cada estat; Per això l'exercici del dret a decidir per part dels britànics és tan important, perquè posa de manifest i actualitza el dret a decidir de tots els pobles d'Europa.

El manteniment de les sobiranies nacionals hauria de ser la garantia que la construcció europea es fa sense deixar cap país al marge. Els estats nació europeus no han de renunciar a la seva pròpia sobirania,  tan sols han de cedir-la en tots els àmbits en què es creïn espais de col·laboració, espais de sobirania compartida,  amb el benentès que, si en algun moment l'estat cedent considera que la pertinença a la Unió resulta clarament perjudicial per als seus interessos, pugui recuperar la sobirania cedida, assumint, això sí, els inconvenients que aquesta decisió pugui comportar.

No cal pensar en Europa com un espai d'homogeneïtat absoluta ni en la UE com un destí inexorable per a tots els seus membres: les solucions flexibles, com les adoptades respecte al Regne Unit i Dinamarca, els diferents ritmes d'integració i les fórmules asimètriques, per més que no siguin l'ideal, permeten fer una Unió més confortable per a totes les parts. Una UE més funcional i a la pràctica més útil i cohesionada, amb més capacitat d'atracció per als països que encara no en són membres. La convivència, en aquest OPNI (Objecte Polític No Identificat) que és la UE,  d'estructures intergovernamentals, d'institucions de model confederal i d'institucions de model federal, és complexa, però pot oferir vies d'equilibri entre els diferents nivells polítics i administratius i alhora facilitar la participació directa dels ciutadans en l'àmbit comunitari. Aspirar a un model estrictament federal és poc realista i potser contraproduent, els Estats Units d'Amèrica són una nació, en canvi allò que caracteritza Europa és la seva diversitat nacional, no només en termes culturals, sinó també polítics i jurídics.

Partint del reconeixement de la diversitat i de les sobiranies nacionals, la UE ha de fer un esforç per esdevenir més propera als ciutadans, més intel·ligible en les seves decisions, més democràtica i menys burocràtica. És l'aparença de monstre burocràtic sense legitimitat democràtica la que alimenta molts dels discursos euroescèptics i facilita la pràctica habitual de carregar-li les culpes de tots els mals del continent, quan sovint l'origen d'aquests mals es troba més a prop de casa de cadascú.

La principal feblesa de la UE no radica portes endins, sinó en la seva acció exterior, per la dificultat d'actuar amb una sola veu davant els grans esdeveniments de l'escena mundial. Europa s'afirma en la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, però li costa molt protegir les seves fronteres exteriors i actuar de forma conjunta en els conflictes internacionals. Mentre al món emergeixen velles i noves potències que incrementen dia a dia la seva despesa en armaments, Europa és incapaç de dotar-se d'unes forces armades compartides. Els països europeus segueixen practicant el minifundisme diplomàtic i militar, tot i tenir una Rússia neoimperialista a l'Est, Síria i Líbia en flames i ser la destinació de corrents migratoris massius. Malgrat les tensions, Europa ha creat un espai de pau, ordre i llibertat en el seu interior, però a poca distància de les nostres fronteres impera la llei de la jungla, on l'alternativa al caos és la imposició del més fort i les regles no són les mateixes que valen per resoldre els conflictes entre Bèlgica i Luxemburg.

Cap comentari: