dissabte, 7 de maig de 2016

La nació dels valencians

Coincidint amb la Diada del País Valencià, el 25 d'abril,  vaig acabar de llegir un assaig clàssic de J.F. Mira reeditat l'any passat, "La Nació dels valencians", que també es pot llegir com una revisió actualitzada del primigeni  "Nosaltres, els valencians" de Joan Fuster. Mira fa un viatge per la història del País Valencià, desfà mites i tòpics que encara determinen la imatge que en tenen propis i forans,  i proposa una valencianisme polític no lligat al nacionalisme català, però inequívoc en la defensa de la unitat lingüística i en el reconeixement dels orígens catalans de la identitat valenciana, reinvindicatiu fins i tot del concepte cultural de Països Catalans. L'autor, que compta l'antropologia entre els seus camps de coneixement, descarta que es puguin descriure elements identitaris propis i singulars de tots  els valencians, compartits arreu del seu territori. Allò que ha configurat el País Valencià és una entitat política, el Regne de València, fundat per Jaume I l'any 1239 i abolit per Felip V l'any 1707. Un estat medieval, creat arran de la conquesta catalana i aragonesa, que va perllongar la seva existència durant prop de cinc segles, fins a la victòria borbònica durant la Guerra de Successió.

Si avui existeix un País Valencià és perquè durant prop de cinc segles va existir-hi un regne amb les seves pròpies lleis i institucions, si bé integrat dins la Corona d'Aragó,  dins de la Monarquia hispànica des del S. XV. Els  valencians d'avui són els hereus dels colonitzadors cristians que es van instal·lar al Regne a partir de la conquesta, uns nous pobladors de diversos orígens i procedències però amb un clar predomini català, tal com ho demostra l'hegemonia de la llengua catalana a la major part del territori i tal com era reconegut pels ciutadans que proclamaven la seva condició de valencians de nació catalana, almenys fins al S.XV. Des de l'origen la llengua catalana ha estat la llengua pròpia dels valencians, per això l'anomenen llengua valenciana, si bé les elits van iniciar un procés de castellanització, que encara dura, a partir de l'arribada de la dinastia Trastàmara al tron de la Corona d'Aragó. La castellanització de les classes dirigents, afegit a l'origen forani de moltes d'aquestes elits, ha estat determinant perquè, almenys des de la fi del Regne, el discurs polític absolutament dominant hagi estat el del nacionalisme espanyol, fins al punt que per a una majoria de valencians és impossible imaginar-se com a una altra cosa que no sigui com a nacionalment espanyols. A això cal afegir-hi el fraccionament territorial que va comportar la provincianització de 1833, a partir de la qual van sorgir identitats provincials que van deixar d'identificar-se com a valencianes, alhora que aquest gentilici restava reduït als límits territorials de la província de València. És més, la definició d'una certa identitat regional-folklòrica valenciana es va fer a partir de les tradicions de la capital i de l'horta circumdant, deixant de banda la realitat d'un País molt més gran, amb una cultura pròpia molt més rica i diversa.

Per això l'impacte de Fuster i del valencianisme pancatalanista que apareix a partir dels anys 60 és tan important, perquè fa possible que els valencians es vegin a si mateixos com a membres d'una comunitat nacional diferent de la castellanoespanyola, i revaloritzin la seva pròpia identitat, començant per la llengua, no com una peculiaritat regional de segona categoria, sinó com una identitat nacional tan digna com qualsevol altra.  Tot i el caràcter minoritari d'aquest valencianisme, la seva influència va ser notable durant la transició, i si bé no en va sortir victoriós, va ser prou potent com per obligar els defensors de l'status quo a definir-s'hi en contra.

Per a Mira el pancatalanisme polític no té recorregut al País Valencià, no se sustenta en antecedents històrics reals i està molt allunyat del sentiment de la immensa majoria de la població, valencianoparlant o no. Tanmateix, el referent nacional català va permetre disposar d'una corpus ideològic i d'acció prou potent com perquè el nou valencianisme s'hi recolzés en els seus inicis. Per a l'autor, l'autonomia, amb totes les seves limitacions, representa una oportunitat perquè els valencians tornin a veure's a si mateixos com un poble i no com una regió provincianitzada de l'Espanya castellana,  una consciència que acabarà donant els seus fruits, encara que no en un sentit nacional català. J.F. Mira anota, en l'edició de 2015, que aquells fruits que ell anunciava l'any 1997, any de la primera edició del llibre, costen més d'arribar del que ell preveia,  però això no obstant, afegirem nosaltres, els darrers canvis polítics a la Generalitat i en molts ajuntaments dels nostres germans del sud es poden veure com una llum d'esperança en el camí de la construcció de la nació dels valencians.


Cap comentari: