dimarts, 2 de gener de 2018

La victòria

El dia 21 D vaig acabar el recompte al meu col·legi electoral cap a les onze del vespre, cansat i amb mal de cap, en un estat anímic marcat encara pel terror experimentat durant la tarda, quan l'afluència massiva d'electors feia témer, ara sí, l'expressió d'una majoria silenciosa disposada a votar qualsevol cosa per aturar el procés cap a la independència, i més quan els principals increments de participació es registraven allà on l'independentisme obté sempre pitjors resultats. L'escrutini va tenir un efecte tranquil·litzador. A les 10 meses electorals de l'escola Molí de Finestrelles, de Sant Andreu de Palomar, on vaig fer d'apoderat, les candidatures independentistes van resistir prou bé l'embat unionista i les primeres estimacions de resultats a nivell nacional indicaven una majoria absoluta a favor de la República, però encara no sabíem si reflectien els efectes de la pujada de participació de la tarda.  Fins que no es van fer públiques les dades del recompte amb més d'un 90% escrutat, no vaig tenir la certesa de la victòria, un triomf èpic en les pitjors condicions possibles. Un èxit com feia anys que no en vivíem. Fins i tot el 27 de setembre de 2015, tot i guanyar, que JuntsxSí no assolís la majoria absoluta i depengués d'un soci imprevisible com la CUP va aigualir-ne la celebració. Aquesta vegada però, la incògnita sobre el resultat era enorme. El fet de tenir els candidats a la presó i a l'exili, l'aplicació del 155 i la repressió de l'1O es poden considerar factors mobilitzadors per a l'independentisme, però en canvi, la marxa orquestrada d'empreses, la manca d'un full de ruta i d'expectatives clares de cara a l'assoliment de l'objectiu, podien allunyar de l'independentisme persones que l'any 2015 s'havien sentit atretes per la revolució dels somriures. Ara no hi ha gaires motius per somriure, l'estat espanyol ha exhibit la seva ànima autoritària amb tota l'energia i no sabem ben bé quins han de ser els nostres propers passos.
Tot i així hem plantat cara, tal com ho vam fer l'1 d'octubre defensant les urnes. En tres mesos hem hagut d'assumir un escenari de repressió que, per molt que fos previsible, no havíem experimentat fins ara, amb l'agreujant que, a diferència del que molts havien sostingut, aquesta repressió no ens ha obert les portes del reconeixement internacional. Els estats han preferit mirar cap a una altra banda, quan no han donat un suport explícit al govern espanyol, i les ONG internacionals han mostrat nivells d'interès diversos, però en cap cas no s'han compromès a favor del reconeixement de la República Catalana. Tanmateix, tot i no rebre els suports que alguns esperaven,  l'1O ha internacionalitzat com mai abans el plet català i el 21D ha ratificat de forma clara davant de les opinions públiques interessades d'Europa i de la resta del món, que al nostre país existeix una majoria social a favor de la independència, encara que no arribi al 50% dels vots emesos. La repressió estatal ens ha fet mal, però no ens ha vençut, en el camp democràtic els hem guanyat, quan havien apostat a fons per deixar l'independentisme en minoria al Parlament. Ara sabem millor de quin peu calcen i com reacciona la comunitat internacional. Això ens hauria de portar, amb les lliçons apreses durant aquest període, a afinar millor l'estratègia. Tenim un capital humà enorme, forjat no només en l'esperit festiu d'Onzes de Setembre assoleiats sinó també en la resistència a la persecució que va culminar l'1O, i que s'ha alçat tossudament després d'haver patit l'impacte de l'empresonament i l'exili dels nostres principals dirigents. El 21D va ser una gran victòria, encara que no la celebréssim gaire. Som un poble resilient,
després del sotrac ens hem d'aixecar de nou per bastir la República, sense ingenuïtats, deixant de  banda el pensament màgic que massa sovint ha impregnat el moviment, tocant de peus a terra però amb els objectius més clars que mai.






Cap comentari: