Repensar

Passi el que passi amb la investidura del president de la Generalitat i amb el 155, ens trobem en un moment en què cal repensar l'estratègia independentista, perquè la que hem seguit fins ara ens ha permès assolir victòries importants però no ens ha portat a la independència. Ara tenim l'autonomia suspesa sine die, els principals dirigents a la presó, a l'exili o encausats, Tv3 i l'escola catalana en el punt de mira de l'estat i les delegacions a l'exterior tancades i sota l'escrutini del Tribunal de Cuentas. Com diuen els anglosaxons "fredoom is not free", i estem pagant un preu per assolir la nostra llibertat, però hem d'aconseguir que cap dels sacrificis que s'han fet no sigui en va, i això demana una estratègia guanyadora. Cal anàlisi, reflexió i sang freda, uns elements difícils de reunir en uns moments de tanta intensitat emocional com els que estem vivint, en què les demandes d'un dia a dia absorbent fan ajornar la necessària mirada llarga.  No seré tan pretensiós com per esbossar un nou full de ruta per als propers temps, però hi ha dos elements als quals no s'ha prestat prou atenció durant els darrers anys i que haurien d'incorporar-se amb més força a la caixa d'eines independentista. Un és que l'independentisme, en comptes de fer bandera de la desobediència, en faci de la seva adhesió a l'imperi de la llei versus un estat que comet un frau de llei rere un altre per esclafar l'anhel democràtic del poble català. No és que la desobediència no formi part dels instruments que tenim a l'abast, però cal fer un esforç teòric més gran per legitimar i justificar les nostres decisions. No n'hi ha prou amb l'apel·lació genèrica al principi democràtic, sempre i en tot moment, perquè ens retrauran, per injust que ens sembli, que la llei està per sobre del resultat puntual d'unes eleccions i que els representants democràtics, per molts vots que hagin obtingut, sempre han d'actuar dins els marges de l'ordenament jurídic vigent, també per modificar-lo. L'exigència de l'imperi de la llei, la "rule of law" rere la qual es refugien els mandataris europeus que es neguen a condemnar la repressió desfermada per l'estat espanyol contra l'independentisme, s'acabarà girant en contra dels nostres adversaris, perquè  és l'estat espanyol i no l'independentisme el que està fent implosionar l'estat de dret en el seu afany per esclafar-nos. Les càrregues policials de l'1O són d'una desproporció absoluta i d'una legalitat més que dubtosa, i la mateixa resolució del TC que va prohibir totes les actuacions relacionades amb el referèndum té un contingut que depassa totalment les competències d'aquell òrgan. A partir d'aquí l'actuació de la justícia espanyola suma un abús rere un altre, des de l'actuació de tribunals no competents pels delictes imputats, passant per la imputació d'uns tipus penals que exigeixen una violència que en cap cas no s'ha produït, fins a una presó preventiva del tot injustificada que té com a objectiu el càstig exemplar dels empresonats i no pas evitar la "reiteració delictiva". Podem seguir amb la restricció de la llibertat d'expressió i la conversió del delicte d'odi en una eina per perseguir la dissidència i no pas per protegir els col·lectius més vulnerables,  i amb el nyap perpetrat pel TC amb la "suspensió preventiva condicional" de la sessió d'investidura del Parlament, un altre frau de llei descomunal, amb finalitats merament polítiques. La independència de les altes instàncies del poder judicial espanyol és un farsa que cada vegada queda més al descobert, i més quan sense cap vergonya s'ascendeixen a posicions del TS i del TC persones directament vinculades al partit del govern,  amb una fita històrica com ara que arribés a president del TC un militant del PP, ara desqualificat com a magistrat del TEDH, amb zero punts per la seva ignorància idiomàtica, tot i que el seu currículm falsejat deia el contrari. Rere la façana d'estat democràtic i de dret, l'estat espanyol viu una regressió autoritària a diferents nivells, accelerada com a reacció al desafiament català a la "sagrada unidad de la patria". Tots aquests abusos, tota aquesta degeneració de l'estat, són arguments a favor nostre, que quan toqui hauran d'arribar al TEDH però que ja s'han d'incorporar als argumentaris que hauríem de fer arribar als "influencers" europeus i mundials, ja siguin periodistes, polítics i d'altres creadors d'opinió i decisors de pes. Cal treballar amb rigor jurídic i capacitat divulgativa per demostrar que la causa catalana es troba del costat del dret internacional, dels drets humans i del funcionament correcte d'un estat de dret, i que justament és l'estat espanyol el que avui és un perill per a l'estat de dret a Europa, molt més que la Polònia que encara no ha experimentat una involució com la de l'estat espanyol, on, per altra banda, el gruix dels mitjans de comunicació, públics i privats, amb diferents matisos, ballen al so del govern, que té a les mans l'aixeta del seu finançament.  Cal seguir atacant la reputació de l'estat espanyol com a estat de dret funcional, hem d'acabar amb la seva impunitat repressiva. 

D'altra banda, i pensant també amb l'argumentació de les nostres posicions, no pot ser que centrant-nos només en el principi democràtic hàgim renunciat a explicar al món que som una nació amb dret a l'autodeterminació. No hi ha una definició objectiva, clara i delimitada d'allò que constitueix una nació, però sí que hi ha elements que permeten donar credibilitat a la proclamació d'una comunitat humana com a nació. Òbviament, hi ha els trets identitaris, tan denostats en l'actualitat però que segueixen sent determinants de la identificació nacional de les persones. Catalunya és un país amb llengua, cultura, història, tradicions i dret propis, encara que avui, com a resultat de successives onades migratòries, hi tinguin presència destacada altres cultures i tradicions i que, a més, la llengua espanyola hi ha esdevingut majoritària. Tanmateix, la identitat pròpia segueix definint i distingint aquest país. Però no només això, Catalunya com a subjecte polític existeix des del S. XII, pel cap baix, tot i que els orígens de la identitat catalana són anteriors. La nació política catalana va tenir continuïtat fins a 1714, i des d'aquell any fatídic ha tornat a emergir sempre que s'ha obert una escletxa de llibertat a l'estat espanyol. No es tracta d'un invent romàntic ni d'un regionalisme oportunista, es tracta d'una nació europea amb tanta o més legitimitat històrica que moltes altres que avui gaudeixen d'estat propi i de cadira al Consell Europeu. Catalunya és un cas excepcional, per això Juncker no ha de témer un big bang independentista. Encara que Catalunya esdevingués un nou estat a Europa no hi ha gaires més "regions" amb prou entitat nacional per seguir el mateix camí: Euskadi, Flandes, Escòcia (aviat fora de la UE), i para de comptar. Tota la resta són regionalismes més o menys accentuats, i alguns enclavaments ètnics (hongaresos a Eslovàquia i Romania, tirolesos a Itàlia, russos a Estònia i Letònia, polonesos a Lituània, etc.)  que plantegen més problemes de relació entre estats veïns que no pas de creació de nous estats. Perquè som una nació, el president Puigdemont els hauria pogut posar un exemple ben entenedor als estudiants de Copenhaguen: Els danesos haurien renunciat a l'autodeterminació si, després de la Segona Guerra Mundial, en un moment de crisi i desconcert, Dinamarca hagués estat incorporada a la República Federal d'Alemanya com un lander més?