diumenge, 10 de novembre de 2019

La caiguda del mur

Avui ha fet trenta anys de la caiguda del Mur de Berlín, possiblement l'esdeveniment històric més transcendent del que tinc memòria, no pel fet en si mateix, sinó perquè simbolitza la fi de la Guerra Freda,  l'inici de l'alliberament dels pobles de l'Europa Central i de l'Est, i la victòria de la democràcia sobre el comunisme.  Els est-alemanys van començar a travessar massivament la frontera que els separava de Berlín Occidental, davant la impassibilitat dels guardians que fins aquell moment tenien l'ordre de disparar a matar els qui gosaven saltar el mur, per un error de comunicació del govern de l'RDA. El règim no va tenir esma de reprimir la població i els soviètics van optar per no intervenir-hi, una decisió que es podia interpretar tant com una cessió a la voluntat popular com una demostració de la descomposició de tot el sistema comunista, incapaç de reaccionar davant un desafiament directe al seu domini. A partir d'aquell moment tot va començar a caure en un espectacular efecte dominó que va culminar amb la fi de la Unió Soviètica pels volts de Nadal de 1991. En un curt espai de temps l'estatus quo que havia cristal·litzat a l'Est del continent després de la Segona Guerra Mundial va esclatar en múltiples bocins, expulsant els partits comunistes del poder, establint noves democràcies i permetent l'accés a la independència de les antigues repúbliques soviètiques, la reunificació alemanya i la separació de Txèquia i Eslovàquia. Més al sud, i fora del domini soviètic, la Iugoslàvia comunista es va desintegrar i hi van aflorar, tràgicament, els conflictes ètnics que el règim havia  mantingut sota control durant més de quaranta anys.  
Jo tenia 17 anys i recordo les portades de la premsa, amb la icònica imatge de la Porta de Brandenburg i  una gernació caòtica i festiva al seu voltant, i com vam comentar l'esdeveniment amb altres alumnes de l'Institut Ausiàs Marc i el professor Oriol Vergés. La fi de la Guerra Freda significava deixar enrere una de les meves pors d'infantesa, la possibilitat d'un apocalipsi nuclear, i obria un nou escenari en què el comunisme com a alternativa política al sistema occidental semblava definitivament descartat, alhora que la democràcia s'implantava en països que poc abans semblaven condemnats a viure indefinidament sotmesos a un règim dictatorial d'arrel totalitària. 
I amb tot això, el més esperançador va ser contemplar el retorn del dret a l'autodeterminació a Europa, íntimament lligat a l'expansió de la democràcia, després de dècades d'immobilisme, i la conseqüent reaparició de nacions de les quals no  n'havíem sentit a parlar gairebé mai: Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Croàcia, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia... I si fins aquell moment la confrontació internacional s'havia definit en termes ideològics, la geopolítica va passar a definir-se en termes de conflicte ètnic i nacional, des de Nagorno-Karabakh fins a Ístria.  Per als independentistes catalans aquells anys van ser una epifania, allò que només podíem imaginar a nivell teòric, l'exercici del dret a l'autodeterminació, la declaració d'independència i la creació d'un nou estat, esdevenia una realitat en territori europeu, a tocar del S. XXI. Malgrat les diferències entre l'antic bloc de l'Est i el Regne d'Espanya, no podíem deixar de veure-hi múltiples paral·lelismes. El moment no podia ser més inspirador, l'ideal gairebé utòpic de la independència havia esdevingut una realitat que omplia els telenotícies i ocupava les cancelleries de les grans potències. No és casual que l'any 1989 una Comissió del Parlament de Catalunya afirmés el dret a l'autodeterminació de Catalunya, com tampoc no ho va ser que l'any 1992, ERC, presentant-se per primera vegada amb un programa inequívocament independentista, obtingués onze escons al Parlament de Catalunya. Han passat moltes coses des d'aquell moment, però la força de l'independentisme d'avui té els seus orígens en aquella primavera de les nacions que va viure l'Europa de principis dels 90.
Hores d'ara trobo a faltar, per part de l'independentisme actual, una reivindicació de la caiguda del mur com a referent i símbol de la victòria de múltiples revoltes populars contra les dictadures i l'ocupació soviètica, tant a les  Repúbliques de la URSS com als països del Pacte de Varsòvia, i el triomf de la idea d'autodeterminació dels pobles. No parlem només dels nous estats sinó també dels txecs, dels polonesos, dels hongaresos i de molts altres que es van treure del damunt la tutela exercida des de Moscou, un neoimperialisme amagat sota retòrica marxista. Veient la repressió espanyola contra l'independentisme català i la falta d'una reacció efectiva de la comunitat internacional no és difícil establir paral·lelismes-salvant totes les distàncies necessàries- amb la invasió d'Hongria el 1956, la invasió de Txecoslovàquia el 1968, i el cop d'estat de Jaruzelsky de 1981 a Polònia. Tots aquests països van patir una repressió duríssima per haver gosat desafiar el poder soviètic, però al cap d'unes dècades se'n van alliberar. Nogensmenys, el procés cap a la independència de les Repúbliques bàltiques és una inspiració molt poderosa, fins al punt que un Onze de Setembre vam fer la nostra versió de la Via Bàltica.

Cap comentari: