diumenge, 1 de març de 2020

Irish blood, English tongue

Hi ha sectors de l'independentisme català que juguen amb la idea que la pèrdua de la nostra llengua no seria cap tragèdia i que en tot cas no impediria la consecució de la independència, és més, per a alguns il·luminats la desaparició d'aquesta barrera identitària fins i tot facilitaria que un independentisme basat en valors abstractes (república, democràcia, justícia social, etc) i càlculs racionals d'interès arribés a molta més gent. S'invoca sovint l'exemple d'Irlanda que, tot i tenir la llengua pròpia reduïda a la mínima expressió, va assolir la independència parlant anglès, que n'és la llengua oficial i vehicular, malgrat l'oficialitat simbòlica del gaèlic. En realitat la situació identitària de la Irlanda del primer terç del segle XX es troba a anys llum de la Catalunya actual en la mesura que, si bé el gaèlic ja hi estava tocat de mort, els irlandesos fonamentaven la seva identitat amb indicadors tan forts i diferenciadors com la religió catòlica i el llinatge familiar, la sang.  Per això m'he permès la llibertat d'adaptar el títol d'un tema prou conegut de Morrissey, "Irish blood, English heart", perquè els republicans irlandesos, malgrat parlar en anglès, tenien molt clara la seva vinculació  ancestral amb  la tradició de la terra i allò que els distingia de l'ocupant britànic, amb l'afegit de la seva insularitat. El nacionalisme irlandès va renunciar a la normalització de la llengua pròpia, que s'esllanguia en els racons més apartats del país,  però no va deixar mai de ser identitari. Tant és així que Irlanda del Nord es manté sota sobirania britànica perquè  allà la població era majoritàriament protestant i originària de la Gran Bretanya, especialment d'Escòcia.  En definitiva, res a veure amb el cas català, en què qualsevol plantejament etnicista es troba abocat al fracàs, ja que els catalans de soca-rel hi són minoria i, òbviament, no tenim una religió ni una església pròpia que ens aglutinin com a poble i ens distingeixin de la "metròpoli". L'altre exemple de poble que ha assumit la llengua de l'invasor que se sol esmentar és el basc, però negar-li component identitari al nacionalisme basc seria una demostració de la més profunda ignorància. Justament, atès el coneixement reduït de l'eusquera entre els mateixos bascos d'avui, el basquisme, sense renunciar mai a la llengua, ha compensat aquesta mancança amb l'exaltació de molts altres  elements distintius de la seva antiquíssima cultura i alhora també, amb un cert grau d'etnicisme, en què factors com els cognoms i l'origen familiar juguen un paper molt destacat a l'hora de definir-se com a basc, sense excloure l'adhesió d'altres persones que no comparteixen aquest vincle amb el país. En essència, els exemples que se solen citar com a prova que la normalització de la llengua pròpia no és un element imprescindible per als moviments d'alliberament nacional obvien que aquesta mancança es compensa amb uns altres elements més durs d'identitat, insostenibles en una societat tan diversa com la catalana. La llengua que, malgrat tot, és molt més fàcil d'adoptar que no pas una religió i es troba a la disposició de tothom qui vulgui fer-la seva. 

Cap comentari: