divendres, 2 de febrer de 2007

La punyalada

En alguns posts exteriors ja he exposat casos reals que m'han passat a mi, de discriminació de la llengua catalana a Catalunya, bàsicament cambrers que diuen no entendre l'idioma, uns casos que amb poques variants han estats viscuts darrerament per moltes altres persones. No fa gaires anys t'adreçaves a tothom en català amb la seguretat que la immensa majoria de castellanoparlants portaven prou temps al nostre país com per entendre el català. Ara davant la nova onada migratòria que hem patit i estem patint s'han carregat fins i tot la possibilitat de ser entès en català en molts negocis basats en l'atenció al públic. Els mèdia no en parlen gaire, tendeixen a edulcorar la realitat, però Catalunya és el país d'Europa que proporcionalment ha rebut més immigració durant els darrers 10 anys, amb els agreujants prou coneguts que prèviament ja havíem rebut una immensa immigració d'origen espanyol encara no plenament integrada a la nació, i que el català és una llengua d'àmbit reduït, sense un estat potent al darrere, que competeix amb un llengua expansionista com l'espanyol, i que ha estat practicament substituïda pel francès a la Catalunya Nord. Sovint es parla dels problemes de la integració dels fills dels immigrants a França, uns problemes principalment derivats de la manca d'expectatives de progrés social i de la força atractiva de l'islamisme. Però allà la situació és molt millor: aquests joves tenen com a llengua vehicular el francès, perquè a França no hi ha alternativa possible i perquè en la seva majoria els seus orígens es troben en antigues colònies franceses on el coneixement i l'ús del francès eren prou estesos. El mateix podem dir del cas anglès, on ara s'adonen del fracàs del model multiculturalista, ja que ha permès la consolidació de nuclis fonamentalistes impermeables als valors d'Occident, però que això no obstant fan ús habitual de la llengua anglesa. Darrerament a la Gran Bretanya s'ha viscut l'arribada de molts emigrants de l'Europa de l'Est, una gent sovint jove que o bé coneix l'anglès o l'aprèn ràpidament, i que per altra banda, malgrat les peculiaritats nacionals, participen amb més o menys intensitat de la civilització europea, és a dir, plantegen una integració poc problemàtica. A Catalunya tenim la gran barrera que suposa el fet que els nouvinguts no tenen cap estímul ni motivació per adoptar la llengua nacional per la qual cosa als problemes generats per tot moviment migratori s'hi afegeix l'accelaració d'un procés de minorització del català en el conjunt de la nostra societat. En aquest marc l'única eina potent d'integració que ens queda és l'escola, amb la immersió lingüística com a mètode que assegura un aprenentatge satisfactori del català per part dels alumnes amb independència del seu origen. Malauradament ens consta que el mètode en molts casos no s'aplica o s'aplica de forma deficient, i és constatable com molts joves teòricament escolaritzats amb la immersió amb prou feines són capaços d'expressar-se en català, si és que mai ho fan. A aquesta situació ja prou precària s'hi afegeix ara la maniobra dels socialistes (PSOE i PSC, Gobierno de España i Govern de Catalunya) per reconciliar-se amb l'espanyolisme i evitar noves fugues de vots cap al PP, cap als Ciutadans i cap a l'abstenció: la imposició d'una tercera hora de llengua castellana i l'obligació d'impartir una assignatura en espanyol, de tal manera que es vol passar d'un model en què el català és la llengua vehicular d'un 90% de les classes (encara que sovint no es compleix) a un model en què la presència del català quedarà limitada a un 70% de les hores lectives. Just quan més necessitem reforçar l'aprenentatge del català vénen els socialistes i ens apunyalen, no per l'esquena, sinó al pit i sense vergonya.

Cap comentari: