dimarts, 26 de juny de 2007

Tony Blair comparteix els coneixements adquirits

Just abans de cedir el ceptre del poder britànic al seu successor Gordon Brown el primer ministre Tony Blair va publicar un llarga col·laboració al setmanari "The Economist", edició de 31 de maig, sota el títol "What I've learned". Donat l'excpecional interès de les idees que hi reflecteix fruit de la seva llarga trajectòria política i en especial dels seus deu anys a la primera línia mundial n'he traduït alguns del fragments que em semblen més significatius. Sens dubte en Blair ha estat un dels grans i pocs líders del món d'avui, amb grans encerts, com ara la transformació del Partit Laborista en un partit guanyador situat al centre polític, que ha sabut aprofitar la revolució impulsada per Margaret Thatcher per situar Anglaterra i el Regne Unit com un dels centres econòmics i culturals més importants del planeta. Malgrat la pèrdua de l'imperi, "Britannia Rules". Però aquest lideratge té un preu molt elevat i és la necessitat de fer pinya amb els EUA en aventures com la invasió de l'Iraq, el gran error d'en Blair, que com tots sabem ha estat un gran desastre.
En el seu article de comiat Blair descriu algunes de les idees força que ha aplicat durant el seu mandat i d'altres que ha assumit durant aquest període. Sense conèixer la seva adscripció partidista difícilment podríem deduir que ens trobem davant l'ideari d'un líder laborista, més aviat pensaríem que es tracta d'un ideòleg del centre-dreta europeu:


"...l'ordre mundial està canviant. El poder polític de Xina està emergint al mateix temps que creix el seu poder econòmic. L'Índia serà formidable. El Japó està deixant enrera el seu passat. Rússia s'afirma dia a dia.


En aquesta època la política exterior no és una distracció interessant de la dura tasca de la reforma domèstica. És l'element que projecta el rostre de la nació al món, forma les percepcions del altres cap a ella i, en part, la seva percepció d'ella mateixa.




Tots parlem de la interdependència com de la característica definitòria del món modern. Però sovint deixem de veure les implicacions fonamentals d'aquesta afirmació. Això significa que tenim un clar interès propi com a nació en tot allò que passa arreu del món. I en la mesura que els mitjans de comunicació de masses transmeten imatges potents en un instant a tot el planeta les batalles són guanyades tant a través de la propaganda, de les idees i dels valors com del mitjans militars i diplomàtics.


Les meves reflexions, basades en aquesta anàlisi, són les següents:
1.Sigues un actor, no un espectador .

Durant els darrers deu anys la Gran Bretanya s'hi ha implicat a fons. No hi ha cap debat internacional d'importància en el que no hàgim estat involucrats al màxim possible. Hem intentat construir una agenda el més ampla possible que fos capaç d'unificar la comunitat internacional i que fos basada en els valors.

"..." una acceptació que la política internacional no hauria de ser simplement un joc d'interessos sinó també de creences, de coses per les que ens mantenim ferms i per les que lluitem.


També és perquè hauríem d'estar preparats per intervenir, militarment si fos necessari, per prevenir el genocidi, l'opressió, la profunda injustícia massa sovint inflingides en els més vulnerables."..."
"...el punt crític és que nosaltres, la Gran Bretanya, hem d'estar profundament implicats en totes aquestes qüestions (Afganistan, Iraq...) perquè al final afectaran el nostre propi futur. I l'agenda l'hem de construir a partir dels nostres valors-llibertat, democràcia, responsabiltiat cap als altres- però també justícia i equitat.


2.La cooperació transatlàntica encara és vital.


Em preocupa certament que en ambdós costats de l'Atlàntic hi ha, en certs sectors, una indiferència, fins i tot una hostilitat, envers una aliança que és tan fonamental per al nostre futur com ho ha estat en el passat. I no em refereixo únicament a l'antiamericanisme rampant de part de l'esquerra. En certa mesura és relativament fàcil de contrarestar. És més perturbador un aïllacionisme que ocasionalment travessa dreta i esquerra. A la Gran Bretanya actualment hi ha parts dels mèdia i polítics que són euroescèptics i al mateix temps demanen una "política exterior independent" d'Amèrica. Em rebel·la comprovar d'on se suposa que la Gran Bretanya hauria d'obtenir les seves aliances. Es parla d'una nova relació estratègica amb la Xina i l'Índia, superadora dels nostres tradicionals llaços europeus i americans. Siguem realistes. És clar que tindrem la nostra pròpia relació amb ambdós països. Però hi som infinitament més influents si tenim dues fortes aliances darrera nostre.




A Europa ens demanem:Val la pena continuar amb una tal vinculació amb Amèrica? Valdria més que ens preguntéssim si els líders polítics d'Amèrica encara veuen Europa com el seu primer punt de referència.
Malgrat totes les nostres diferències hem de ser molt clars, Europa i Amèrica comparteixen els mateixos valors. Hauríem de mantenir-nos junts. Això requereix una forta aliança transatlàntica. També implica una forta, efectiva i capaç UE. Una Europa feble és un pobre aliat. Per això necessitem una cooperació més estreta entre les nacions de la UE i unes institucions europees efectives. En un món en què la Xina i l'Índia tenen cadascuna una població tres vegades la de la UE qualsevol altra opció és fora de lloc.


3.Ser molts clars amb el terrorisme global.

Em temo que el món, i especialment una gran part de l'opinió occidental, s'equivoca perillosament en relació amb aquesta amenaça. Si hi va haver cap error després de l'onze de setembre va ser no adonar-se que les arrels del terrorisme eren profundes i persistents. Expulsar el talibans del govern semblava relativament fàcil. Expulsar la seva ideologia és molt més difícil. S'ha estat propagant durant més d'una generació. Està basada en una creença genuïna, els creients són gent determinada a superar-nos,a ser infatigables quan nosaltres badem: a tenir una voluntat de ferro i a pensar en una sola cosa quan nosaltres tenim tantes altres coses de què preocupar-nos (i quan els conforts de les nostres vides d'occidentals semblen tan intocables per les activitats dels que són vistos com un grapat de fanàtics).


La gent dóna molta importància al fet que a cada àrea de conflicte, els extremistes adopten una forma diferent. Apunten l'absurd històric de, per exemple, elements iranians vinculats als talibans. Per damunt de tot, diuen ells, les seves armes, nombre i suport són mínims comparats amb els nostres.


Aquesta idea perd de vista el punt central. El comunisme revolucionari va adoptar moltes formes. Va triar companys de llit inadequats. Però ens vam passar dècades combatent-lo.


Aquest nou terrorisme té una ideologia. Està basat en una perversió total de la fe de l'Islam. Però juga amb el sentiment de víctima i greuge del món musulmà. Molts en rebutgen els mètodes. Però massa en comparteixen alguns sentiments. La seva visió del món és completament reaccionària. Però la seva comprensió del terrorisme i del seu poder en una era de globalització és altament sofisticada i estratègica.




Això vol dir que es pot ficar en qualsevol situació on la pau és fràgil o el conflicte possible. Pel simple ús del terror pot trencar la pau i provocar el conflicte. L'ha ajudat el fet que en una època de mass media, que instantàniament abasten el món sencer, l'impacte compta: i res no fa més impacte que la mort dels innocents. Han après que en la mesura que els estats responen al terror ells poden alimentar-lo.




A l'Orient Mitjà ara mateix(el terrorisme islamista) està aturant el progrés a l'Iraq. Desafia els intents de pau entre Israel i Palestina. Està fent que la democràcia libanesa trontolli. Tot això és significatiu per sí mateix, però és molt més significativa la manera com els terroristes han alterat exitosament el nostre sentit del que està passant i de per què. Han aconseguit que ens culpem nosaltres mateixos.




Podem debatre una vegada i una altra els encerts i els errors d'expulsar Saddam. Però la realitat és que si tu poses Al Qaeda(a Iraq des d'abans de la caiguda de Saddam) fora del conflicte a Bagdad, sense els cotxes bomba dirigits contra civils i la destrucció de monuments com el temple de Samarra, fóra possible calmar la situació. Els esdeveniments a la província d'Anbar, on lentament però amb seguretat l'opinió sunita s'està posant en contra d'Al Qaeda, ho demostren. I a baix a Bàssora el que està enverinant la ciutat és la violència i la criminalitat de Jaish-al Mahdi i d'altres grups, recolzats, finançats i armats per elements del règim iranià. Expulsem Al Qaeda, expulsem la maligna activitat iraniana, i la situació canviarà, fins i tot es transformarà.




La veritat és que el conflicte a l'Iraq s'ha converit en quelcom directament alimentat pels mateixos elements que se'ns enfronten a tot arreu, si bé una gran part de l'opinió occidental, probablement la major part, preferiria que ens retiréssim. Aquesta és l'extraordinària alteració dels nostres sentits que ha aconseguit el terrorisme. En la qüestió palestina, qui es carrega les culpes per la manca de progrés? Occident. Al Líban-una crisi deliberament provocada, una altra vegada, per les mateixes forces—qui es considera responsable? Israel.
A l'Afganistan és clar que els talibans estan rebent suport, armament inclòs, una vegada més, d'elements del règim iranià. Ells ho han après d'altres llocs. Creuen que si inflingeixen prou caos, prou baixes de soldats ocidentals, nosaltres perdrem la voluntat. Esdevindrà una altre "desgavell" I si passa així el problema es deixarà a la porta del govern afganès i dels seus aliats occidentals.




Tan sols en les passades setmanes hem vist bombes terroristes a Marroc, Algèria, Paquistan, Índia, i intents a l'Aràbia Saudira. Cap gran nació europea no hi és immune. A l'Àfrica, Sudan, Somàlia, fins i tot en llocs com Nigèria on musulmans i cristians viuen junts, el terrorisme és actiu. No hi ha cap alternativa que no sigui combatre aquesta amenaça a tot arreu on tregui el cap. No hi ha cap demanda que sigui remotament negociable. Ha de ser derrotat.

4.Ens hem de mantenir ferms en els nostres valors

No vencerem tan sols per mitjans militars o de seguretat. És un desafiament polític. El terrorisme recluta adherents apel·lant a l'emoció humana. Tan sols pot ser contrarestat per una millor, més profunda, ben articulada contra-proposta.

5. Ser un actor.

Però això no passarà a menys que ens mantinguem ferms en els nostres valors, n'estiguem orgullosos i els defensem amb convicció. No hi ha res més ridícul que l'intent de presentar la democràcia o la llibertat com a conceptes occidentals que erròniament intentem aplicar a nacions o pobles que hi són aliens. Pot haver-hi governs que hi siguin aliens, però no pobles. Qui ha votat mai per suprimir la democràcia? O ha preferit la policia secreta a la llibertat d'expressió?


Aquests valors són universals. Hem d'atacar la ideologia dels extremistes amb confiança: la seva visió reaccionària de l'estat; el seu rebuig a deixar que la gent prosperi en pau; les seves visions totalment regressives sobre el paper de la dona. Hem de condemnar no tan sols els seus bàrbars mètodes de terrorisme, sinó en particular el seu suposat sentit de greuge contra Occident. Per fer-ho hem de recolzar i ajudar a mobilitzar un Islam moderat i veritable. No hi ha res més absurd que la idea que expulsar els talibans a l'Afganistan,o Saddam i els seus fills a l'Iraq, i substituir els seus règims per l'oportunitat de votar, supervisada per l'ONU, és una mena d'atac als musulmans. Hauríem d'assenyalar que els qui maten musulmans són realment altres musulmans i que fer-ho s'oposa totalment als ensenyaments de l'Alcorà.


Però, i és un però poderós, aquesta aproximació tan sols compta si s'aplica vigorosament i amb mà esquerra. Aquí és on sempre trobo que les habituals polítiques d'esquerra i dreta són complementàries. La dreta té raó en la necessitat de mantenir-se ferms militarment i en suport de la llibertat; i l'esquerra té raó en la necessitat de justícia.


L'atac a les idees que es troben darrera el terrorisme no funcionarà a menys que sigui vist com a motivat i vinculat per un compromís amb la justícia. Per això és tan important intentar resoldre el contenciós Israel-Palestina, no només per sí sol, sinó perquè l'abscència de pau causa un patiment que és explotat per aquest extremisme. Demaneu-vos per què hi ha sectors del règim iranià que s'esforcen tant per evitar un acord i entendreu perquè és tan important arribar-hi.


Ens enfrontem amb un desafiament que deriva d'una visió mundial. Necessitem la nostra pròpia visió del món, no menys comprensiva però basada en uns valors decents i en els que creiem.




5.També es tracta de l’agenda de demà



L'importància d'aquesta agenda rau en què també ens permet conformar el sistema de valors comuns d'un món en què, molt aviat, els nous poders i interessos tindran la força per influir en gran mesura el camí que emprèn el món. Aquesta aproximació és una defensa enfront l'extremisme però també una força civilitzadora en un futur en què el pes polític i econòmic occidental serà inferior a l'actual. Necessitem unes bases prou fortes, fonamentades en un clar i ben gestionat compromís amb els nostres valors.

1 comentari:

Un indígena ha dit...

Una feinada la traducció que has fet, i un gran article. I per si algú n'està interessat, aquest és l'enllaç a la versió original de The Economist.