dimarts, 5 d’agost de 2008

Pàtria transpirinenca

Un cap de setmana enrera em vaig arribar fins a Tolosa de Llenguadoc, tot passant per Andorra. Feia anys que no visitiva el petit estat català dels Pirineus, i si bé vaig comprovar una vegada més que la presència de la llengua catalana és minoritària al carrer, com a mínim el nostre idioma hi gaudeix d'una hegemonia absoluta en tota la retolació pública i privada, la qual cosa ens demostra que no hi ha res com tenir un estat propi  perquè la pròpia identitat sigui respectada, fins i tot quan la majoria de la població  no la comparteix. Seguint la ruta fins a la capital occitana em vaig torbar novament amb cua des del Pas de la Casa fins a Acs, en una carretera d'un sol carril per sentit de circulació.En tornar, i per anar més de pressa, vaig agafar l'autopista, que em va obligar a fer marrada per Carcassona, Narbona i Perpinyà per arribar a Barcelona. Costa d'entendre que no hi hagi una bona connexió directa entre Barcelona i Tolosa, se suposa que la C-17 ha de fer aquest paper, però un cop superat el Túnel del Cadí el camí esdevé força tortuós fins ben bé Foix, per tant la responsabilitat és compartida per les autoritats catalanes i franceses. Tenint en compte el poc interès francès en el TGV Montpeller-Barcelona sembla que la República del nord temi que una relació porosa entre el Principat, la Catalunya Nord i Occitània pugui perjudicar els seus interessos. Junt amb una adequada articulació del corredor mediterrani, la permeabilitat del Pirineu és l'altra assignatura pendent de la xarxa ferroviària i de carreteres catalana. Estic convençut que es poden establir moltes complementarietats entre les ciutats d'un costat i altre de la ratlla, em consta que algunes ja s'han començat a explorar però encara queda un llarg camí per córrer. Malgrat el nostre origen històric comú sembla que encara vivim molt d'esquena al que avui és el sud de França, i uns i altres hi sortim perdent. La derrota de Muret encara ens pesa. 

Cap comentari: