dijous, 16 d’octubre de 2008

No és això, Companys

Entenc que ERC i ICV es barallin per fer-se amb la figura d'en Lluís Companys, al capdavall era un mediocre que va arribar més amunt del que li corresponia per la seva categoria, que va posar el seu compromís amb el republicanisme espanyol per damunt de la seva fidelitat al país, i que va salvar el seu currículum patriòtic amb la seva mort. Si no fos per la mitificació del període republicà, propiciada per la necessitat de mantenir el record d'un temps pretesament ideal enfront la dictadura franquista, i sobretot, pel seu afusellament, el record d'en Companys seria més aviat negatiu. Fa molts anys, llegint una mica, vaig descobrir que el seu catalanisme era molt tebi, a diferència del president Macià, el 14 d'abril de 1931 va sortir al balcó de l'ajuntament de Barcelona per proclamar la República espanyola, no la catalana. Fa uns dos anys l'Enric Vila va publicar un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria per a totes les persones interessades en la nostra història, "Companys. La veritat no necessita màrtirs", que aporta la llum necessària per entendre el personatge, sense l'aura de santedat que li ha regalat la nostra historiografia.

Aquest mateix any s'han fet públiques unes notes redactades per en Joan Solé i Pla, metge i diputat al Parlament per ERC durant la República, on el jutja amb severitat::"En Companys en el fons és un malalt de la ment, un anormal excitable i depressible cíclicament; té fòbies violentes d’enveja i de grandesa violenta, arravatada, seguides de fòbies de por, de persecució, d’aclaparament extraordinari i a voltes ridícules. Quantes voltes el Sr.Macià, amb energia, renyant-lo, excitant-li l’amor propi l’havia tingut d’arrencar d’aquest aplanament en què plorava i gemegava com una dona enganyada!. A més diuen que la família és tèrbola. Al fill dissortadament la follia el té pres; i encara que molts homes siguin poc escrupulosos en relacions, ell ho fa i ha fet a l’estil gitanesc i sens escrúpols i amb cert abarraganament. Mala família per succeir a la d’en Macià en aquella Casa dels Canonges. No plau ni tant sols de pensar- hi, lo massa per ell [sic] i la vergonya per nosaltres”. I pel que fa al seu pas pel Ministeri de Marina a finals de 1933: “Per ésser ministre, botava, plorava, sospirava (...). Arribà a la fi a ésser ministre a Madrid, de cop quedà tant parat i aixafat que res el feia tornar en si. Què feu ell a Marina? Sols posar en ridícul als catalans i a Catalunya per llocs de distracció i amb les dametes amb qui anava”.

El sis d'octubre de 1934 va Companys proclamar l'Estat Català, sí, però dins una hipotètica República Federal Espanyola, i en clau de política estatal. El seu objectiu no era la sobirania nacional, sinó fer un cop d'estat contra el govern de Madrid, dirigit pels partits de centre i dreta que havien guanyat les darreres eleccions a Corts. Per la seva irresponsabilitat, perquè si fas un cop d'estat has d'estar preparatat per guanyar-lo, Catalunya es va quedar sense autogovern durant un any i mig. Després, amb l'esclat de la guerra, va permetre, encara que fos a desgrat seu, que les forces revolucionàries es fessin amb el control del país i perpretessin les massacres més repulsives que ha viscut mai Catalunya. No va ser fins al final de la guerra que, com a president de la Generalitat, es va adonar que d'Espanya, de dretes o d'esquerres, republicana o monàrquica, no es podia esperar res de bo, i va dir allò tan i tan encertat, que hauria de figurar al frontispici de totes les institucions del país, que per defensar les causes més nobles hi ha molta gent al món, però que per defensar Catalunya només hi ha els catalans. I l'any 1940 el nou règim el va afusellar, perquè era el president de Catalunya, i també perquè amb les animalades que es van cometre sota la seva presidència els ho va posar fàcil. Hem de recordar la seva mort, ara i sempre, perquè va morir per ser el president de Catalunya, i perquè la seva mort és un símbol de l'intent d'extermini de la nació catalana, però s'equivoquen aquells que el volen presentar com un dels grans líders que ha donat el país, perquè no ho va ser.

Cap comentari: