dilluns, 20 de juliol de 2009

Gràcies, Ramírez


Es repeteix la comèdia, sempre que s'acorda un progrés aparent de l'autonomia de Catalunya, encara que sigui per sota de les previsions estatutàries i mantenint un dèficit fiscal descomunal, es desfermen les fúries de l'espanyolisme, ja siguin de la dreta assimilacionista, de l'esquerra espoliadora, o de totes alhora. En l'episodi actual és la dreta qui ensenya les urpes, sobretot a través del seu òrgan de premsa més destacat, "El Mundo", una publicació que fa anys va descobrir, com ja ho havien fet d'altres abans, que posar Catalunya en el punt de mira fa vendre més diaris i pertorba l'escenari polític. A Espanya hi ha catalanofòbia, de dretes, d'esquerres i de centre, per diversos motius, tant per aversió a la diferència com per les característiques de la diferència, però ben real i palpable, d'orígens antics i arrelada en la ment de molts espanyols, que s'expressa amb més virulència en funció de la conjuntura política i de l'agitació provocada pels actors polítics i els creadors d'opinió. És un fenomen que es retroalimenta: ficar-se amb Catalunya dóna vots, fa vendre diaris, fa pujar les audiències radiofòniques, infla popularitats i, òbviament, nodreix els estereotips anticatalans. El cas de la UPyD de Rosa Díez és exemplar, una força que té com un dels seus arguments principals la defensa de l'homogeneïtat lingüística de l'estat, i per tant s'oposa frontalment a les polítiques lingüístiques de Catalunya, obté els seus millors resultats a Madrid. Ells que són tan aficionats a equiparar els nacionalismes perifèrics amb el nazisme presenten un clara similitud amb el NSDAP, el Partit Nacional Socialista Obrer Alemany, que tenia en l'antisemitisme un dels eixos principals del seu discurs, quan a Alemanya els jueus eren una minoria que no arribava ni tan sols a l'1% de la població, així com en la denúnica de la suposada discriminació que patien els alemanys a Polònia i a Txecoslovàquia. Un dels artífexs de la creació de la UPyD, i abans de "Ciutadans", un partit amb la mateixa ideologia, però que a causa dels seus orígens catalans ha fracassat en el seu intent d'estendre's a Espanya, és Pedro J. Ramírez, que al mateix temps té una influència notable en el discurs i l'estratègia del PP. La catalanofòbia està integrada en la línia periodística i editorial del diari d'en Ramírez, que l'atia hàbilment amb finalitats comercials i polítiques. Ara però, ha fet un pas més, ha demanat als seus lectors si es consideraven catalanòfobs i majoritàriament li han respòs que sí. Ignoro si s'esperava aquesta resposta, que pretén maquillar presentant-la com a fruit del moment, o com a simple montillafòbia i esquerrafòbia, però les dades són concloents, i posen de manifest "allò que tu i jo sabem", per primera vegada de forma oberta i en un mitjà de gran difusió. A Espanya la catalanofòbia existeix i no és un fenomen minoritari i si algú en dubtava, té la resposta dels lectors d'"El Mundo" en negre sobre blanc. No és cap anècdota, és una realitat estructural i ells no se n'amaguen. I això va molt més enllà, avui no existeix cap procediment establert perquè les nacions sense estat puguin accedir a la independència i ser reconegudes per la comunitat internacional, però l'existència d''una animositat expressa i comprovada entre la ciutadania de la nació majoritària envers la nació que aspira a la plena sobirania és un argument no gens menyspreable. Gràcies, Ramírez, quan declarem la independència farem un dossier amb tots els insults i declaracions catalanòfobes, com les que publica tot sovint "El Mundo", que ens serà molt útil per convèncer l'opinió pública mundial que no podem conviure junts en un mateix estat.

Cap comentari: