diumenge, 25 d’abril de 2010

És Ell

"La màscara del Rei Artur" ha estat el segon llibre de no ficció més venut durant la diada de Sant Jordi.  Jo també me'l vaig comprar i no em vaig ficar al llit fins que no vaig arribar a l'última pàgina. El llibre s'ho mereix, a més de les seves qualitats literàries aconsegueix endinsar-se en la identitat de l'Artur Mas fins a extrems a què ningú no havia arribat. El  text parteix de les deu idees tòpiques més arrelades sobre el personatge, llargament alimentades pels seus adversaris polítics i els seus respectius entorns mediàtics, i les confronta amb la realitat a través de les confessions del mateix Mas i d'algunes de les persones que li són més properes, i de l'observació directa de la mateixa autora. El llibre refuta els tòpics, tot i que no amaga la distància existent amb en Duran, que s'ha  reduït darrerament, i el relatiu enuig que li provoca al president Pujol la manca d'atencions per part d'en Mas. M'ha sorprès la franquesa amb què l'Oriol Pujol exposa els greuges del seu pare, bàsicament perquè el seu successor  no li demana el parer prou sovint. Hi descobrim un personatge excepcional, que combina una dedicació intensíssima a la política amb un compromís devot amb la seva família.  La màscara de què parla el títol seria la que oculta al públic un Mas de fortes conviccions personals, un home  que de forma discreta viu amb intensitat els seus valors, sentiments i emocions.  Institucions com l'escola Aula li van inocular el virus de  l'autoexigència, ha rebut una formació de primer nivell, se sent especialment còmode parlant d'economia i empresa, ha acumulat experiència, i disposa d'unes enormes capacitats de treball i sacrifici.  Viu amb austeritat i es guia per una fe cristiana de pedra picada, més propera a la sobrietat calvinista que al barroquisme catòlic.  És un home d'una ètica sense concessions, que compleix amb la paraula donada, rigorós i alhora sensible amb el patiment humà.  Gaudeix d'un lideratge guanyat pam a pam, té una idea de Catalunya com a nació que encara el seu futur sense renunciar a les seves arrels mil·lenàries, expressa un allunyament quasi  definitiu d'Espanya, i transmet la voluntat d'assolir el poder per construir un país que es retrobi en la recerca de l'excel·lència en tots els camps com  a eix central de la seva identitat.  Què més es pot demanar d'un candidat a la presidència de Catalunya? La Pilar Rahola hi aporta credibilitat perquè fa molts anys que està allunyada del món convergent, i ens fa partícips de la seva pròpia descoberta d'un home molt superior en molts aspectes a la imatge fins ara més estesa entre la població.  És innegable que durant els mesos en què l'escriptora ha estat treballant en el llibre l'Artur Mas se n'ha guanyat el respecte i l'admiració, un respecte i admiració que imagino que seran fàcilment compartits pels lectors de l'obra. Per això no és estrany que, malgrat l'èxit de vendes i que es tracta d'un llibre molt útil per conèixer qui pot ser, si Déu vol,  el proper president de la Generalitat, els mitjans públics catalans més aviat n'hagin silenciat l'impacte. Aquesta obra aconsegueix allò que, segons escriu la mateixa Rahola, temia una destacada militant socialista amb qui va coincidir en una calçotada: humanitza el personatge. Però el treball periodístic i literari va més enllà i ens mostra un Artur Mas magníficament preparat per assumir la presidència del país, un gegant en relació als lil·liputencs candidats de les altres forces polítiques. I després de tants elogis d'en Mas, alguna crítica?. En el meu cas no comparteixo aquesta obsessió, tant del mateix Mas com del seu entorn més immediat, polític i personal, en assenyalar la injustícia que suposa guanyar les eleccions i no governar: entenc els sentiments que això ha provocat en els que ho han viscut de més a prop( cal dir que a mi també em va afectar directament, l'any 2003 jo treballava com a càrrec de confiança al gabinet de PTOP i com a conseqüència del canvi de govern vaig perdre la feina) , però la  reiteració de la queixa, molt present en els testimonis que recull la Rahola, em sembla excessiva. El tripartit ha estat nefast per al país, ens ha afeblit en molts fronts,  però les forces que en formen part han sumat unes majories parlamentàries molt folgades, tant l'any 2003 com l'any 2006, i CiU ha obtingut dues victòries molt limitades en ambdues conteses. ERC ha enganyat reiteradament el seu electorat simulant equidistància durant les campanyes electorals, quan ja tenia decidida la seva aposta pel PSC, i va enganyar  CiU durant la farsa de negociació després de les eleccions de 2003, però si no governem és principalment perquè fins ara els catalans no ens han votat prou i han facilitat que un personatge com en Carod, que a l'oposició prometia però que al govern ha resultat poca cosa més que un gripau amb el pap inflat, posés la major part del poder polític català en mans d'un partit d'obediència espanyola com el PSC-PSOE. No hi ha volta de full, per governar CiU necessita una victòria més contundent i sobretot que el tripartit no sumi. El 14 de  novembre de 2003 vaig anar a l'hotel  Majèstic i  vaig celebrar la victòria, que vam viure com una remuntada, però em va sobtar la confiança desmesurada de molts militants i dirigents, convençuts que governaríem perquè ERC es decantaria pel pacte nacional. Massa desconeixement de les obsessions esquerranes i anti-convergents dels republicans. Assumint el risc de quedar com el típic militant llagoter, haig de dir que un llibre com aquest et fa sentir orgullós de formar part d'una força política que té un líder com l'Artur Mas.

Cap comentari: