diumenge, 27 de juny de 2010

Els tancs no són la principal amenaça

En López Tena i molts altres proclamen que avui l'exèrcit espanyol ja no és una amenaça per a les aspiracions independentistes de Catalunya, i segurament tenen raó pel que fa a la maquinària militar convencional de "hard power". És poc imaginable que en el cas que Catalunya declarés la independència amb el suport d'una majoria consistent de la població hi hagués una intervenció armada  per avortar el procés. Als països avançats els conflictes polítics no es resolen a punta de baioneta, però sense haver de recórrer a la violència els estats disposen de molts mitjans per combatre l'independentisme. El "soft power", la propaganda en un sentit ampli,  és clau en aquesta lluita pels cors i les ments dels catalans. El gran avantatge de l'estat és el nacionalisme banal, que es manifesta en múltiples àmbits de la vida, des del carnet d'identitat fins a la televisió, recordant-nos una vegada i una altra que som espanyols i vivim a Espanya, i fent-ho com si no tingués cap significació política, com si fos la pura i simple normalitat, en canvi qualsevol afirmació de catalanitat esdevé una manifestació connotada políticament,  que ha de ser exclosa per no molestar els que no s'hi senten identificats. Elements com les seleccions esportives, i molt especialment la "Roja", tenen una gran importància per a l'estratègia unionista. Tots els països utilitzen les seleccions com a factors de cohesió nacional, però en el cas d'estats amb conflictes nacionals interns aquesta funció és primordial. No em va estranyar gens sentir que, segons l'ex-president de la Federació Anglesa de Futbol, els espanyols s'estaven conxorxant amb els russos per comprar els àrbitres del Mundial i assegurar un bon resultat per a l'equip que entrena del Bosque. És innegable que les sensacions plaents que experimenten molts ciutadans a través de les victòries de la "Roja" poden ser una via d'identificació amb Espanya, i pot fer decantar aquells catalans que no tenen una consciència nacional molt definida. No és per casualitat que els esportistes catalans d'èxit, amb independència de les seves preferències personals, es veuen obligats a amagar la seva catalanitat i a expressar l'orgull de ser espanyols. I no cal que l'estat hi intervingui directament, ja se n'encarreguen les empreses espanyoles, sovint antics monopolis privatitzats, de pressionar els esportistes que patrocinen. En canvi quan el millor Barça de la història s'ha compromès amb el país els atacs han estat furibunds, no només des de Madrid, sinó també des Catalunya, que és el més trist. La cacera de l'home que des de fa anys s'ha practicat amb en Joan Laporta, amb èxits notables com la moció de censura i l'elecció com a successor del candidat antilaportista per excel·lència, s'explica en gran part perquè mai no ha amagat el seu independentisme. Els socis del Barça no van rebutjar en Laporta perquè fos independentista, però la campanya mediàtica en contra d'ell sí que té un dels seus orígens en aquest fet. Tot personatge popular que es declara independentista és objecte de campanyes més o menys encobertes de desprestigi. Tant en Joel Joan com en Miquel Calçada, dos homes excepcionals  que s'han declarat independentistes, han hagut de patir aquesta estranya estigmatització, sovint força subtil, que aconsegueix que fins i tot persones que en poden compartir les idees en tinguin un mal concepte. Sabem que si el president del Barça assisteix a un partit de la selecció espanyola i exhibeix un cert entusiasme per aquest equip la seva actitud serà valorada positivament per una plèiade de creadors d'opinió pública, en canvi tots recordem com s'hi van llançar al damunt perquè va assistir a una manifestació independentista, quan en realitat tots dos esdeveniments tenen clares connotacions polítiques, si bé el primer es troba inserit dins el marc de l'statu quo i el segon hi entra en contradicció. Els mercats són globals, la moneda és l'euro, es pot voltar per tot Europa sense aturar-se a la frontera i els exèrcits estan integrats en aliances multinacionals. Els estats europeus han perdut atributs que en el passat eren les principals expressions de la seva sobirania, i per legitimar-se i refermar la seva identitat  han de recórrer a la força dels símbols, dels sentiments i de les emocions compartides, el camp de batalla on s'enfronten els nacionalismes. Per declarar la independència no haurem de pujar dalt dels tancs ni regalar flors als soldats, però l'acte de sobirania no es produirà si abans no reforcem la capacitat de crear opinió, sentiments i emocions favorables a la causa, un terreny en què l'estat ens porta molt d'avantatge i compta amb la col·laboració de molts catalans.


Cap comentari: