dissabte, 27 d’abril de 2013

Política italiana

És curiós, però no fa gaires anys molts polítics catalans tenien els seus principals referents internacionals a Itàlia. Als anys 70 i primers dels vuitanta, el Partit Comunista Italià era el model a seguir pels eurocomunistes del PSUC i per a molts socialistes, mentre d'altres podien veure en el Partit Socialista de Bettino Craxi un nova esquerra aparentment liberalitzadora. La sempre governant  Democràcia Cristiana, amb les seves famílies situades més a la dreta i més a l'esquerra i les seves ramificacions dins la societat civil, era observada amb gran interès tant per UDC com per sectors de CDC i de la dreta espanyola instal·lada a Catalunya. Conceptes de la política italiana, com ara el compromís històric, que havia de possibilitar un govern del PCI i la DC, eren objecte d'especial atenció a casa nostra. Posteriorment, a partir dels anys 90, els processos judicials coneguts com a "mani pulite" van posar al descobert la corrupció que corsecava els partits polítics, la tangentopoli,  sobretot els partits que havien format part dels successius governs de la República, i van escombrar bona part de la classe política del país, al mateix temps que la caiguda del Mur de Berlín desacreditava definitivament la ideologia comunista que havia actuat com a alternativa al sistema articulat per la DC i els seu aliats. Amb la caiguda del vell sistema de partits van aparèixer noves fórmules polítiques que van generar una nova fascinació sobre els polítics catalans. A l'esquerra la reconversió del PCI en Partito Democratico de la Sinistra va esperonar l'evolució ideològica dels comunistes catalans, i la subsegüent creació d'un bloc progressista conegut amb el nom de l'"Ulivo" va tenir un impacte enorme sobre les esquerres catalanes, que de seguida hi van veure el model que els permetria derrotar el pujolisme. De fet aquell model, malgrat els seus fracassos a Itàlia, va ser un inspiració per a la formació dels tripartits a Catalunya, sobretot del primer. D'altra banda, a primers dels noranta,  el fenomen de la Lliga Nord va despertar un gran interès a ERC, que hi va descobrir un moviment que basava la seva reivindicació territorial en qüestions fonamentalment econòmiques i no identitàries. Va ser el Lenin del Bages, Josep Huguet, el principal introductor del pensament de la Lega dins el corpus ideològic d'Esquerra, un paper del qual suposo que avui renega, no tant perquè bona part de les idees que deia defensar la Lega en aquell moment no fossin adequades, com per la progressiva exacerbació dels trets més populistes d'aquella força, al mateix temps que participava reiteradament en els governs italians com a aliada de l'alegre Berlusconi, sense portar a terme cap de les reformes de què feia bandera. Segurament va ser Berlusconi qui va posar fi a l'encís que exercia la política transalpina sobre el nostre país. El seu èxit electoral va fer que tothom, a dreta i a esquerra, es demanés si la Roma podia ser referent de res, quan un personatge que arrossega una enorme motxilla d'acusacions de corrupció, el mateix que va ser un dels grans corruptors d'aquella classe política eliminada pel vendaval "Mani Pulite", l'home que exerceix el control de la major dels mitjans de comunicació més influents del país, arriba al poder de forma democràtica, no una sinó dues vegades, i utilitza aquest poder per alleugerir la seva càrrega judicial amb tota mena d'artilugis i trampes, canviant les lleis si cal,  al mateix temps que les seves empreses veuen créixer els seus beneficis i no es porta a terme cap de les reformes anunciades, ans al contrari, Itàlia s'instal·la en un immobilisme decadent. Després va venir el coneixement públic de les aventures del Cavaliere amb jovenetes i professionals del sexe, que semblen haver generat més escàndol que no pas els seus pecats d'ordre econòmic i legal, i així la desqualificació del personatge, almenys al nostre país, va ser absoluta. Això no obstant ell encara és ben viu com a líder polític, i en les darreres eleccions en va sortir més ben parat del que ningú no s'imaginava.  La política italiana ha esdevingut definitivament incomprensible i inimitable, cap partit seriós de centredreta no vol saber res d'en Berlusconi i els partits d'esquerra s'esgarrifen davant la incompetència dels seus homòlegs italians, incapaços, pels seus faccionalismes i divisions internes, de mantenir el poder la primera vegada que van foragitar el plutògrata i van situar Prodi a la presidència, i incapaços ara, en el moment més baix del seu adversari, d'obtenir una victòria decisiva. Avui la força política emergent l'encapçala un comediant professional, amb una trajectòria poc exemplar, que no ofereix cap programa de govern coherent  i s'alimenta justament del descrèdit total d'aquella política italiana en què tants polítics catalans s'havien volgut emmirallar.

Cap comentari: