diumenge, 1 de febrer de 2015

L'aliança antiliberal

Em fa l'efecte que l'interès mediàtic pel que passa a Grècia és desmesurat. A molts països europeus s'esdevenen fets interessants i transcendents que no són objecte de cap seguiment. Per exemple, la deriva autoritària d'Hongria o la forma com els països bàltics han plantat cara a la crisi. Uns països, les repúbliques bàltiques, que ho han passat malament i se n'estan sortint amb esforços, sacrificis, imaginació i sense fer gaire soroll, amb l'alè de la Rússia neoimperial al clatell. Uns països que en plena tempesta econòmica han estat capaços d'integrar-se a l'eurozona. Tampoc no he vist gaire interès per saber com s'ho feia Polònia per travessar tot aquest període amb creixement econòmic. Es veu que la feina ben feta no és atractiva, allò que excita el personal, almenys a casa nostra, és que una força que es diu d'esquerra radical guanyi les eleccions. I en bona part és així per l'hegemonia cultural de l'esquerra a Catalunya, que atorga presumpció de bondat a tot allò que és d'esquerres i de maldat a tot allò que és de dretes. La ironia del procés grec és que la victòria de Syriza, i l'intent de capitalització ridícul i patètic que n'ha fet ICV-EUiA al nostre país, ha anat seguida de la formació d'un govern exclusivament masculí amb la participació d'un partit de dreta radical, els Grecs Independents (ANEL), ultraconservador, xenòfob, antisemita, homòfob i conspiranoic. Un partit que encarna totes les idees i valors en contra dels quals s'ha erigit la nova esquerra hereva del 68. Als hooligans locals de Syriza el pacte contra-natura els ha deixat perplexos, però d'immediat han trobat la seva justificació en el rebuig compartit pels dos socis envers les imposicions de la "troika" i la negativa a assumir la totalitat del deute grec.

Defensant el pacte Syriza-ANEL una certa esquerra catalana llença per la borda trenta anys de construcció d'un espai postcomunista basat en valors postmaterialistes, com ara l'ecologisme, el feminisme, el multiculturalisme, l'antiracisme, el pacifisme,  la diversitat sexual i els moviments alternatius, per prioritzar novament un eix socioeconòmic que posa l'accent en la confrontació amb el sistema polític i econòmic occidental. De fet des de l'inici de la crisi l'ecologisme ha desaparegut de l'agenda política i a l'esquerra de la socialdemocràcia clàssica han crescut moviments que, amb més o menys subtilesa, actuant davant problemàtiques concretes derivades de la crisi com ara els desnonaments o les reduccions de despesa en els serveis públics, promouen una agenda política que pretén soscavar el sistema econòmic i polític imperant.

El pacte grec mostra la confluència de forces que fan bandera del victimisme del deutor que no pot pagar el deute amb la pretensió de deixar de pagar-ne almenys una part. Probablement qualsevol govern grec s'hauria vist abocat, tard o d'hora, a renegociar el deute, com ja han fet diverses vegades fins al present. La diferència és que el nou govern d'Atenes es fonamenta en un posicionament  ideològic d'oposició total a la política d'austeritat seguida a la UE, inspirada per Alemanya i altres països del centre i el nord del continent. Grècia ho té molt difícil per sortir-se'n només amb retallades, però és un engany a la població pretendre que els mals del Sud d'Europa són deguts a la gasiveria del Nord. Quan en un país com Grècia s'arriba a un endeutament del 175% és perquè durant molts anys, com diu el tòpic, han viscut per damunt de les seves possibilitats, han estirat més el braç que la màniga, amb l'afegit que els governs grecs han presentat reiteradament comptes falsejats per amagar la situació econòmica real del país. Davant d'aquesta realitat no hi ha més remei que aplicar una cirurgia econòmica molt agressiva, però el drama, o la tragèdia, és que després d'uns anys de teràpia la qualitat de vida de molts grecs ha baixat substancialment, i no es veu cap llum al final del túnel. Davant d'aquesta realitat triomfen les opcions, minoritàries fa uns anys, que culpen altres països i institucions dels mals de Grècia i alhora ataquen el funcionament d'una UE de la qual, paradoxalment, Grècia n'ha estat una gran beneficiària.

La confluència entre Syriza i ANEL respon a una lògica de la qual en els propers mesos i anys potser en veurem nous exemples, l'entesa entre forces aparentment oposades però que coincideixen en el seu antiliberalisme, el seu rebuig pel model econòmic liberal i pel que s'identifica com a globalització capitalista. No debades un dels ideòlegs de Podemos, el professor Jorge Verstrynge, antic secretari general d'Alianza Popular, fa temps que proclama que l'únic que separa el Front National i el Front de Gauche a França és el tractament del fenomen migratori, per la qual cosa, si són capaços de superar aquest escull, podrien arribar a col·laborar molt estretament. Que Podemos se situï per damunt de les clàssiques divisòries entre esquerra i dreta ja és prou significatiu de l'obertura cap a plantejaments d'aquest tipus, tant per atreure el vot antiliberal dels votants de dreta que reneguen del PP, com per arribar a entendre's amb forces situades fora de l'àmbit estricte de l'esquerra, com Ciutadans i UPyD, que si bé pertanyen al grup liberal del Parlament Europeu, presenten una indefinició ideològica que els pot facilitar arribar a acords amb el populisme d'inspiració chavista, o almenys aquest podria ser un dels càlculs de Podemos.

Cap comentari: