diumenge, 29 de maig de 2016

La llengua ferida

Fa anys l'independentisme considerava el 23 d'abril, Sant Jordi, com el "Dia de Lluita per la Llengua", però em sembla que avui aquesta expressió ja no es fa servir i la defensa de la normalització del català gairebé ha esdevingut "políticament incorrecte". Si ho fas els unionistes et titllen de nazi i racista,  i una part de l'independentisme et diu que això perjudica l'eixamplament de la base social per a l'estat propi. Encara estic sobtat pel l'agror que va generar, dins mateix de l'independentisme, una manifest com el del grup koiné. Òbviament aquell manifest incorre en errors tàctics, segurament el més gruixut sigui el de qualificar de "colonització involuntària" la immigració castellanoparlant.  És una expressió que es presta ha interpretacions errònies, i ha servit en safata un argument fals per portar el debat al terreny més desitjat pels unionistes, l'enfrontament etnolingüístic. En el debat polític, i encara que el manifest el signin lingüistes el seu contingut és polític, cal ser especialment curós amb el llenguatge, i en aquest cas no s'ha tingut prou en compte l'ús esbiaixat que es podia fer de la referència a la immigració.

Potser el llenguatge del manifest no és el més encertat i el moment no és el més oportú, però el fons del que plantegen és per pensar-hi: hi ha una clara regressió en l'ús i en la qualitat de la llengua; l'actual política lingüística és insuficient per garantir la normalitat del català en el seu territori històric, i el bilingüisme formal acaba traduint-se en el domini de la llengua més forta i la progressiva desaparició de la més feble. En definitiva, ens diuen, assolir la independència però mantenir l'actual model lingüístic no garantirà el futur de la llengua catalana. 

Probablement aquest manifest no hauria aparegut, o no hauria tingut tan il·lustres adhesions, si abans diversos líders i portaveus de l'independentisme no haguessin posat tant d'èmfasi en el bilingüisme oficial i en la neutralitat lingüística de la futura República Catalana, amb la idea que només així pujaran al vaixell sobiranista prou passatgers castellanoparlants com perquè esdevingui sòlidament majoritari. Comparteixo la necessitat que l'independentisme guanyi terreny entre els col·lectius que fins ara s'hi han mostrat més refractaris, però la fórmula no pot ser la renúncia a la plena normalització del català.

El catalanisme ha fet un gran salt endavant esdevenint sobiranista, però ha retrocedit en la defensa d'una identitat nacional catalana integradora. Els ideòlegs més influents del sobiranisme van arribar a la conclusió que el projecte independentisme havia de plantejar-se com una proposta identitàriament neutra, perquè així s'hi adheririen, per motius socioeconòmics, els catalans que se senten espanyols i les darreres onades migratòries procedents d'arreu del món. Aquesta proposta té un sentit pragmàtic: es pretén que l'independentisme esdevingui majoritari superant les barreres identitàries que n'impedeixen el creixement, però parteix d'una base ideològica molt lligada a l'esquerra, d'una banda, i al liberalisme globalista, d'una altra ( que en això coincideixen plenament), promotors del multiculturalisme i de la desvinculació entre nació política i identitat cultural.

Ningú no ha de témer pel castellà a Catalunya: una llengua parlada per tothom, idioma habitual d'una majoria, compartit per centenars de milions de persones al món i amb una oferta cultural i d'entreteniment immensa. Sigui quin sigui el marc legal, el castellà no té cap risc de desaparèixer ni de fer cap retrocés rellevant al nostre país. Assumida aquesta realitat, que hauria de deixar ben tranquils els qui pateixen per la salut de la llengua de Pérez-Reverte al Principat, el catalanisme, si vol ser fidel a la seva pròpia raó de ser, no pot renunciar a l'objectiu que la llengua de l'estat català, és a dir, de totes les administracions i de tots els poders públics, sigui la catalana, i sobretot, a fer possible que a Catalunya es pugui viure en català: que es faci servir amb normalitat en l'activitat professional i en l'oci, en els àmbits més formals i al carrer.

Més enllà dels encerts i desencerts del manifest, ens hem de demanar si ens preocupa o no que es pugui viure plenament en català a Catalunya; que la nostra llengua, que és de tots els catalans, no només dels qui la tenen per llengua materna, es pugui parlar amb normalitat amb tothom que viu en aquest país, sense haver de fer cap exercici de militància lingüística; un objectiu que va molt més enllà de l'oficialitat o cooficialitat de la llengua.

Cap comentari: