diumenge, 4 de desembre de 2016

Infidels a la democràcia.

La mort de Fidel Castro ha posat al descobert la falta de compromís democràtic d'una part de l'esquerra d'aquest país. Per a mi ha estat una certa sorpresa. Puc entendre algunes actituds romàntiques envers la revolució cubana i al que va significar Fidel com a símbol durant molts anys, sobretot per als qui desconeixien el pa que es donava a l'illa, però em semblen del tot condemnables els elogis fúnebres que n'han entonat polítics als quals considerava demòcrates. Em sorprèn perquè alguns dels qui avui més han plorat la mort del dictador caribeny, creador d'un règim totalitari que encara es manté, són els qui exhibeixen més zel en l'exigència d'eradicació de qualsevol símbol vinculat al franquisme, un règim que, malgrat tot, va finir als anys 70. El comunisme cubà no s'ha quedat pas curt en a seva actuació repressiva, les estimacions sobre el nombre de persones executades per l'estat oscil·len entre les 6.000 i les 17.000 víctimes mortals. Després de la caiguda del mur de Berlín, Cuba deu ser el  país, a a banda de Corea del Nord, que més s'aproxima al malson  totalitari descrit per Orwell a "1984", amb un control absolut de la vida dels individus, des del bressol a la tomba, gràcies a l'absència de sector privat i a la vigilància exercida pels cossos de seguretat i pels Comitès per a la Defensa de la Revolució, presents a totes les comunitats de veïns. Oposar-se al règim pot comportar tota mena de càstigs, des de la pèrdua del lloc de treball  fins a la mort, passant per empresonaments de diferents durades. Per fer-ho més bonic, el castrisme ha estat un desastre econòmic. Als anys 50 Cuba es trobava entre els països més rics d'Amèrica Llatina, i ara n'és un dels més pobres. Durant tot aquest període, des de 1958 fins a l'actualitat,  el PIB s'ha duplicat a gairebé tota la regió i en canvi a Cuba tan sols s'ha incrementat un 5%.
Considero el franquisme un règim abominable, per la seva persecució dels dissidents, per  la  seva negació de les llibertats i pel seu intent de genocidi cultural de Catalunya. Però em sembla que l'esquerra castrista perd autoritat moral per denunciar que l'estat espanyol segueixi subvencionant la "Fundación Francisco Franco" quan es dedica a tuitejar proclames de suport al "Comandante" i la cantarella de "hasta la victoria, siempre", que a les oïdes dels cubans represaliats i/o exiliats deu sonar com allò del "Caudillo por la gracia del Dios" i d'"Arriba España". Aplaudir Castro és fer com Margaret Thatcher quan va anar  a prendre el te amb Augusto Pinochet, per donar-li suport en un moment en què era reclamat per la justícia espanyola, Des del compromís democràtic les dictadures es rebutgen, en primer lloc, per la seva negació de drets i llibertats, no en funció de la nostra afinitat ideològica amb les polítiques econòmiques i socials que poden portar a terme, però m'ha quedat clar que per a molts primer és l'esquerra i després, si convé, la democràcia.  Un concepte que. com diu en Pisarello, no és estàtic, sinó que t'hi aproximes o te n'allunyes segons les necessitats del moment. Estem avisats. 

Cap comentari: