AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Publicat a L'Europeu: Una idea d’Europa - L'Europeu (leuropeu.cat) La caiguda del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, un fet que per si mateix ja va ser prou potent, va oferir la imatge emblemàtica de l’esclat dels canvis que es covaven a l’est del teló d’acer a conseqüència de la “Perestroika” engegada per Gorbatxov; uns canvis que van posar fi a la Guerra Freda, que van fer caure un seguit de dictadures comunistes i que, amb la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, van permetre l’accés a la independència de tot una colla de nacions d’Europa, del Caucas i d’Àsia Central, fins aleshores pràcticament desconegudes per nosaltres. Berlín, 9 de novembre de 1989 No és per atzar que, al cap d’un mes dels fets de Berlín, el 12 de desembre de 1989, la Comissió de Cultura del Parlament va aprovar reconèixer el dret de Catalunya a l’autodeterminació, a partir d’una proposta de l’aleshores diputat d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira. Els vents de canvi que cantaven els  Scorpions  e...

Publicat a L'Europeu: Què vol Putin? - L'Europeu (leuropeu.cat) Després del fracàs de la “guerra llampec” per tenir el control d’Ucraïna en pocs dies, les autoritats militars russes van anunciar que centrarien els seus esforços a conquerir l’est del país. Poc abans, a partir dels primers contactes entre les delegacions russa i ucraïnesa, havia transcendit que els primers podrien limitar les seves pretensions a assolir la “neutralització” del país, el reconeixement de l’annexió de Crimea i la cessió de tot el Donbass. En realitat, els objectius de Putin van molt més enllà d’uns guanys territorials o d’impedir l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. El projecte de l’ex-agent del KGB és restablir l’Imperi Rus, i per això necessita imposar el seu domini sobre Ucraïna, ja sigui via annexió, ja sigui establint-hi un règim titella com el bielorús. La lògica imperialista russa la va explicar el pensador estratègic estatunidenc Zbigniew Brzezinski 1  tot just després de la fi de la Unió Soviètica:...

Publicat a l'Europeu   https://www.leuropeu.cat/ucraina-i-nosaltres/  Ara que la invasió d’Ucraïna s’ha produït, i durant tot el període previ, han tornat a circular els vells arguments de la propaganda russa: que si l’OTAN encercla i amenaça el gegant euroasiàtic, que si el règim de Kyiv és ultranacionalista i discrimina els russoparlants, que si l’Euromaidan va ser un cop d’estat, que si Ucraïna és un paradís per als neonazis, etc. Calúmnies i difamacions que actuen com a cortina de fum per ocultar la clau de la qüestió: la pretensió del Kremlin de sotmetre Ucraïna al seu domini, amb un respecte nul per la seva sobirania, com ja va demostrar annexionant-se Crimea i mantenint els focus rebels de Donestk i Luhansk en territori ucraïnès. Per als aficionats a la geopolítica és molt llaminer submergir-se en les anàlisis abstractes del conflicte, que hi veuen poc més que un intent de Rússia per recuperar profunditat estratègica enfront d’una suposada amenaça occidental, però en aq...

  Amb el nou any el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord ha abandonat ( definitivament?) la Unió Europea. Hom podria dir veure-hi una mutilació greu de l’ideal europeu, però Richard Nikolaus Coudenhove-Kalergi, apòstol del paneuropeisme, ja va imaginar la unió política i econòmica de tots els estats europeus, de Polònia a Portugal, sense els britànics. L’any 1923 va publicar un dels textos fundacionals de l'europeisme, "Pan-Europa", un concepte polític diferent del concepte geogràfic d’Europa,  que inclouria tots els estats democràtics i semidemocràtics del continent, incloent-hi Islàndia (aleshores unida a Dinamarca per una unió personal) i excloent-ne Rússia, la part europea de Turquia i l’Imperi Britànic.   Aquesta Europa estaria unida sota un model confederal  per garantir la pau i la prosperitat interiors   i   la protecció enfront de les ambicions imperials de Rússia, tsarista o bolxevic. Pan-Europea se situaria en una posició d’igualtat,...

El 16 de gener   la Unió Cristianodemòcrata (CDU) va elegir el seu nou president, Armin Laschet. Per la premsa sabem que aquest polític de 59 anys, catòlic i d’orígens familiars valons,   representa una opció continuista amb el centrisme de la cancellera Merkel. Laschet es troba en una bona posició per ser el candidat del partit a la cancelleria alemanya, en les eleccions que s’han de celebrar el proper mes de setembre, però no és l’únic, també sona, entre d’altres, el nom de Markus Söder, de la Unió Socialcristiana (CSU) bavaresa, aliada de la CDU. Què tenen en comú Laschet i Söder? Segurament moltes coses, però com a catalans hauríem de parar esment a una dada: tots dos són presidents d’estats alemanys, el primer de Renània del Nord-Westfàlia i el segon de Baviera.  És a dir, institucionalment es troben al mateix nivell del president de la Generalitat de Catalunya. Tot i que les dimensions d’aquests dos Länder, en termes de població (18 i 12 milions d’habitants, respe...

En aquest 2020 atziac s'han commemorat els 2500 anys de les batalles de les Termòpiles i de Salamina, màxima expressió de la resistència de les polis gregues contra la invasió persa. No van ser les batalles decisives, a les Termòpiles els  grecs van ser derrotats i la victòria naval a Salamina no va servir per expulsar els invasors, però la primera va esdevenir el símbol de la resistència  grega i la segona va ser la demostració que, amb una estratègia intel·ligent, podien vèncer un invasor molt més nombrós. No va ser fins al cap d'un any, a Platea, que els grecs van foragitar definitivament els perses. A les Termòpiles, 300 espartans van plantar cara a les hosts del rei Xerxes, fins al darrer home, en una gesta heroica que encara avui inspira novel·les, còmics i pel·lícules, com la icònica "300". A Salamina, una flota de guerra persa molt superior va ser derrotada per les forces gregues comandades pel general atenès Temistocles, qui va tenir la visió estratègica de s...

Segueixo buidant el pap en la línia del post anterior, com a independentista que sóc des que pràcticament tinc ús de raó, decebut i fins i tot emprenyat amb l'infantilisme estèril pel qual s'ha deixat arrossegar la part més estrident de l'independentisme català, mentre d'altres han convertit l'ideal de la independència en una carcassa buida sota la qual s'aixopluguen per justificar totes les renúncies a les idees més bàsiques del nacionalisme català, començant per la centralitat de la llengua.  L'infantilisme és aquesta il·lusió d'esperar que vingui algú de fora a salvar-nos, perquè estem demostrant al món que l'estat espanyol vulnera els drets humans, o perquè l'estat espanyol és econòmicament inviable, o perquè l'estat és fràgil i caurà pel seu propi pes i aleshores serà la nostra oportunitat. És el mateix infantilisme que et fa creure que cada garrotada que reps de l'estat espanyol és un punt en una mena de competició per a la legitimi...

Les dades esgarrifoses sobre l'ús del català a la ciutat de Barcelona que ens aporta l'Enquesta d'Usos Lingüístics, i que reflecteixen localment la reculada general de la nostra llengua en tot el seu territori històric, obliguen a pensar i prendre mesures amb immediatesa,  per revertir una situació que, altrament, ens aboca a l'extinció. Malgrat totes les adversitats, encara hi ha espai per a una esperança basada en l'acció. Però no és de la vital qüestió lingüística que vull parlar, sinó de la reacció de certs sectors independentistes, expressada sobretot a través de les xarxes socials, per als quals la solució de tot problema resta subordinada a la consecució prèvia de la independència. Quan es diu que el català està en perill de mort, et responen "sense un estat propi la llengua no es pot salvar", "fem la DUI i el català serà l'única llengua oficial", "Ho veieu com sense la independència no ens en sortirem!", i així de forma reit...

Cal redescobrir la presència catalana al Sud de la Península Itàlica i a Sicília, a més dels altres indrets de la Mediterrània que en algun moment es van trobar sota domini català. Per a espanyols, portuguesos, francesos, anglesos i d'altres, la memòria de l'imperi és una realitat viva, no només perquè la seva fi és molt posterior a la desaparició de l'imperi català, sinó també perquè l'ús de les seves llengües en múltiples països n'és una prova ineludible. En el cas català, més enllà dels Països Catalans, tan sols el reducte minvant de catalanoparlants de l'Alguer resta com a testimoni viu de la nostra expansió mediterrània.  Però els arxius són plens de documents que acrediten el pes dels catalans en aquelles terres, i múltiples edificis, escampats per la geografia meridional italiana, conserven evidències d'aquella poderosa presència. Només cal visitar una de les fortaleses més emblemàtiques de Nàpols, el Castell Nou, i observar-hi l'escut amb les qua...

En el marc de la resposta a la Sentència que condemna a penes aberrants de presó els líders del procés independentista, una colla de joves es van instal·lar a la Plaça Universitat en una acampada permanent.    Acampada de joves de la plaça Universitat, centrada en els tòpics habituals del pacifisme, l'ecologisme, el feminisme, l'antiracisme i els desnonaments, en què els debats a l'entorn del fet nacional, és a dir, debats sobre la cultura, el poder i l'economia,  pràcticament no hi tenen cabuda. L'independentisme està pres per l'obsessió de no ser considerat nacionalista, fins a nivells ridículs. Com si l'alliberament nacional no fos un objectiu prou digne per si mateix i necessités, per legitimar-se,  anar lligat a valors "universals", o a les causes progressistes d'última fornada. Si aquest plantejament fos exclusiu d'una branca de l'independentisme molt escorada a l'esquerra, o bé situada en el liberalisme llibertari,  no hi ha...

Un article publicat a l'ARA sota l'eloqüent títol d'"Independentisme cosmopolita" defensa la tesi, de la qual ERC n'ha esdevingut abanderada, que la legitimitat, el creixement i el reconeixement internacional del moviment independentista vindran de la seva identificació amb valors universals i la defensa del cosmopolitisme enfront del  nacionalisme dels estats-nació. No estaríem lluitant per constituir un estat-nació català sinó una altra cosa, un estat cosmopolita deslligat de la nació catalana, que en tot cas seria una identitat més en una comunitat multicultural unida per una cultura cívica compartida. En definitiva, si volem la independència hem de renunciar al nacionalisme català, perquè altrament ningú no ens farà cas ni ens reconeixerà, i a Catalunya ens quedarem reduïts al nucli de catalans convençuts. De fet, la tesi és gairebé una invitació a l'extinció nacional per renéixer de les cendres com una au fènix cosmopolita, deslliurada d'Espanya, ...

L'octubre de 2017, entre el referèndum, la declaració d'independència i el 155,  la tensió es respirava a l'aire, la incertesa era absoluta, i s'anunciaven calamitats econòmiques, violència estatal i qui sap si una declaració d'estat d'excepció. Finalment, el govern català va plegar veles, l'estat va engegar la seva maquinària repressiva contra els dirigents polítics i socials catalans i progressivament vam anar recuperant la normalitat d'un país ocupat.  Ara, per causes ben diferents, tot just comencem a deixar enrere una realitat  que en tots sentits depassa els pitjors escenaris que hom podia imaginar per al cas que s'hagués intentat implementar la independència: centenars de víctimes a diari, milers d'hospitalitzats, molts lluitant entre la vida i la mort, entubats i dependent d'una màquina per sobreviure. La indústria paralitzada, el comerç tancat, el turisme reduït a zero, i milions de catalans tancats a casa, a l'espera de cobrar ...

Ja portem tres setmanes de confinament, l'estat d'alarma s'allargarà fins al 26 d'abril i tot apunta que l'emergència es mantindrà per molt més temps. Mai no havíem viscut una situació com aquesta que ,com més es perllongui en el temps més excepcional serà. Tot va començar a la Xina fa uns mesos, però fins que no ens ha arribat a casa no hem estat conscients de la perillositat del virus ni del fet que ens obligaria a tancar-nos a casa, setmanes i potser mesos, aturant l'activitat econòmica i de tot altre ordre com no s'havia fet mai abans. Això és com una guerra, sense violència però amb morts i ferits, no entre els joves combatents, sinó entre la gent més gran i la més vulnerable al virus.  Els treballadors del sistema sanitari i de les residències d'avis han esdevingut els soldats i els metges els comandants de l'exèrcit que lluita en primera línia,  mentre la rereguarda s'encarrega del suport logístic o es protegeix rera els murs de la llar. ...

Hi ha sectors de l'independentisme català que juguen amb la idea que la pèrdua de la nostra llengua no seria cap tragèdia i que en tot cas no impediria la consecució de la independència, és més, per a alguns il·luminats la desaparició d'aquesta barrera identitària fins i tot facilitaria que un independentisme basat en valors abstractes (república, democràcia, justícia social, etc) i càlculs racionals d'interès arribés a molta més gent. S'invoca sovint l'exemple d'Irlanda que, tot i tenir la llengua pròpia reduïda a la mínima expressió, va assolir la independència parlant anglès, que n'és la llengua oficial i vehicular, malgrat l'oficialitat simbòlica del gaèlic. En realitat la situació identitària de la Irlanda del primer terç del segle XX es troba a anys llum de la Catalunya actual en la mesura que, si bé el gaèlic ja hi estava tocat de mort, els irlandesos fonamentaven la seva identitat amb indicadors tan forts i diferenciadors com la religió catòlica...

En aquests temps convulsos que vivim, fóra bo tenir present Enric Prat de la Riba, ideòleg primigeni del nostre nacionalisme i president de la primera institució política que va abastar tot el Principat des de la desfeta de 1714, la Mancomunitat de Catalunya. Un home que va pensar el país i que va poder portar a la pràctica, amb ben pocs mitjans, una part inicial del seu programa polític, primer a la Diputació de Barcelona i, a partir de 1914, a la Mancomunitat que va aplegar les quatre diputacions catalanes, la qual, amb ben poques competències i recursos, va endegar una ambiciosa obra de govern en el terreny de les infraestructures, de l'educació, de la cultura i la ciència, de la qual encara en gaudim. Si puc escriure aquestes línies amb uns criteris gramaticals clars és gràcies a la tasca de normativització de la llengua que va portar a terme l'Institut d'Estudis Catalans, fundat per Prat de la Riba, de qui també va ser la iniciativa de  fitxar l'enginyer Pompeu Fa...

El 10-N ens van anar força bé, sempre que el punt de referència siguin els anteriors comicis estatals. L'independentisme va aconseguir el millor resultat mai assolit en aquestes eleccions, millorant en percentatge i diputats respecte el 28 d'abril passat. D'altra banda, l'enfonsament de Ciutadans ha estat motiu d'alegria i profunda satisfacció entre els amants de la terra. La contrapartida, l'ascens de Vox, innegablement inquietant, ens ofereix uns avantatges estratègics que no hauríem de passar per alt: si més enllà del PSC l'oferta unionista es redueix al PP i VOX, difícilment podran repetir uns resultats com els de 21 de desembre de 2017, en què un partit anticatalà va esdevenir primera força al Parlament. Encara més, VOX és massa tòxic com perquè el PSC pugui permetre's el luxe de compartir-hi espais en entitats i manifestacions unionistes, i sobretot, dificulta molt més la possibilitat d'un pacte entre els partits unionistes per governar munici...

Avui ha fet trenta anys de la caiguda del Mur de Berlín, possiblement l'esdeveniment històric més transcendent del que tinc memòria, no pel fet en si mateix, sinó perquè simbolitza la fi de la Guerra Freda,  l'inici de l'alliberament dels pobles de l'Europa Central i de l'Est, i la victòria de la democràcia sobre el comunisme.  Els est-alemanys van començar a travessar massivament la frontera que els separava de Berlín Occidental, davant la impassibilitat dels guardians que fins aquell moment tenien l'ordre de disparar a matar els qui gosaven saltar el mur, per un error de comunicació del govern de l'RDA. El règim no va tenir esma de reprimir la població i els soviètics van optar per no intervenir-hi, una decisió que es podia interpretar tant com una cessió a la voluntat popular com una demostració de la descomposició de tot el sistema comunista, incapaç de reaccionar davant un desafiament directe al seu domini. A partir d'aquell moment tot va començar ...