Cal sumar-ne més

El 10-N ens van anar força bé, sempre que el punt de referència siguin els anteriors comicis estatals. L'independentisme va aconseguir el millor resultat mai assolit en aquestes eleccions, millorant en percentatge i diputats respecte el 28 d'abril passat. D'altra banda, l'enfonsament de Ciutadans ha estat motiu d'alegria i profunda satisfacció entre els amants de la terra. La contrapartida, l'ascens de Vox, innegablement inquietant, ens ofereix uns avantatges estratègics que no hauríem de passar per alt: si més enllà del PSC l'oferta unionista es redueix al PP i VOX, difícilment podran repetir uns resultats com els de 21 de desembre de 2017, en què un partit anticatalà va esdevenir primera força al Parlament. Encara més, VOX és massa tòxic com perquè el PSC pugui permetre's el luxe de compartir-hi espais en entitats i manifestacions unionistes, i sobretot, dificulta molt més la possibilitat d'un pacte entre els partits unionistes per governar municipis o fins i tot la Generalitat. 

Dit això, i sense menysprear els guanys que l'independentisme ha anat obtenint elecció rere elecció, no deixa de ser destacable que, amb tot el que hem vist i viscut, encara no siguem capaços de superar la barrera del 50%. Aquesta reflexió ja era vàlida després dels fets de la tardor de 2017, quan l'estat va exhibir la seva cara més salvatge i repressiva, estomacant els votants de l'1-O, empresonant els líders cívics i polítics i suspenent l'autogovern. Tot i així, milions de conciutadans, lluny d'expressar el seu rebuig contra la crueltat injusta del Leviatan castellà, van votar pels partits que havien donat suport a la repressió, més preocupats per la unitat d'Espanya que per la civilitat, els drets humans i el respecte per les institucions del país. Ara, després de comprovar la fúria autoritària i venjativa de l'estat espanyol en forma d'una sentència que condemna aquells líders a prop de cent anys de presó, més d'un milió i mig de catalans han tornat a optar per les opcions del règim d'ocupació. Si ens comparem amb Escòcia i Quebec, l'independentisme català demostra una gran força electoral, superior en termes percentuals a la que mai han assolit els independentistes d'aquelles altres nacions sense estat, però el nivell de repressió i de menyspreu cap al nostre país que patim és molt més alt a l'Estat espanyol que al Canadà o al Regne Unit i els avantatges del passaport espanyol molt inferiors. A Catalunya hi ha una barrera identitària que impedeix que l'independentisme esdevingui majoritari entre els sectors procedents de la immigració espanyola de la segona part del S. XX. Per sort, molts s'han incorporat al projecte nacional català, però les xifres canten, encara hi ha una gran massa de població que s'identifica amb la nació espanyola, tot i que amb diferents nivells d'intensitat. Serà molt difícil convèncer-ne la majoria a favor de la independència però encara es pot fer molta feina per guanyar noves incorporacions, i no només, com s'ha fet fins ara, des del discurs esquerranós de les "lluites compartides", sinó incorporant noves perspectives, com la dels interessos comuns de tota la gent que viu en aquest país, que curiosament s'ha deixat bastant de costat els darrers anys i que poden ser dels més convincents per una part dels encara reticents envers la ruptura amb Espanya.