diumenge, 10 de maig de 2020

Segrestats per l'esquerra

En el marc de la resposta a la Sentència que condemna a penes aberrants de presó els líders del procés independentista, una colla de joves es van instal·lar a la Plaça Universitat en una acampada permanent.    Acampada de joves de la plaça Universitat, centrada en els tòpics habituals del pacifisme, l'ecologisme, el feminisme, l'antiracisme i els desnonaments, en què els debats a l'entorn del fet nacional, és a dir, debats sobre la cultura, el poder i l'economia,  pràcticament no hi tenen cabuda. L'independentisme està pres per l'obsessió de no ser considerat nacionalista, fins a nivells ridículs. Com si l'alliberament nacional no fos un objectiu prou digne per si mateix i necessités, per legitimar-se,  anar lligat a valors "universals", o a les causes progressistes d'última fornada. Si aquest plantejament fos exclusiu d'una branca de l'independentisme molt escorada a l'esquerra, o bé situada en el liberalisme llibertari,  no hi hauria res a dir, però observo que aquest acomplexament amara totes les famílies de l'independentisme, encara que, en el fons, la majoria dels independentistes són moguts per un patriotisme genuí. El creixement de l'independentisme va necessàriament lligat a l'expansió de la identificació dels ciutadans amb el país, sense aquest identificació, sense aquest patriotisme més o menys intens, no hi pot haver independentisme, més enllà d'algunes minories molt ideologitzades que veuen la independència, o a la seva reivindicació, com una eina útil per fer avançar el seu programa polític, i en el cas de persones concretes, com una oportunitat per fer carrera política, encara que en el fons els drets nacionals de Catalunya els siguin indiferents.
Paradoxalment, sovint són les mateixes organitzacions independentistes les que adoctrinen sistemàticament els seus membres, que molts cops s'hi han afegit des d'un patriotisme sincer, perquè renunciïn al nacionalisme i esdevinguin uns "guerrers de la justícia social" per a qui l'independentisme tan sols seria una lluita compartida més. 

Cap comentari: