AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

S'està obrint un debat sobre la decadència de Catalunya, i és convenient, perquè més enllà de la crisi econòmica i dels debats polítics del dia a dia, el problema és profund i estructural. Penso que fa anys que anem mal encaminats, que hem errat el model. Per a mi també és un descobriment, jo també creia que el creixement econòmic d'un país era necessàriament positiu, que si les dades del turisme, de la construcció i de la indústria eren positives, volia dir que progressàvem.  Però en aquesta anàlisi hi un error fonamental, es basa en el creixement quantitatiu: més turistes, més diners, més pisos, més diners, més llocs de treball, més diners. Però no serveix de res créixer quantitativament, que a Catalunya hi hagi més activitat, més llocs de treball i més diners, si els catalans, cadascun de nosaltres, no vivim millor, no tenim millors expectatives, no som més savis, no som millors. I no millorem, el nivell mitjà del país ha baixat,  resulta que ara hi ha 100.000 personatges d...

Cada dia que passa les coses es posen més magres per al vell John. Tota l'embranzida que va agafar amb la Convenció Republicana es va estavellar contra la crisi financera, que reforça les ganes de canvi de la societat nord-americana. Gairebé cada dia faig un cop d'ull al New York Times per seguir la campanya, perquè és molt accessible per internet i dóna informació a dojo. L'esbiaixament pro-demòcrata es nota molt, que divendres fessin públic el seu suport per l'Obama no és cap sorpresa, des de l'any 1960 han donat suport a tots i cadascun dels candidats demòcrates a la presidència.  Hi ha tres crítiques reiterades a la campanya d'en McCain: el seu caràcter erràtic, la tria d'una persona poc preparada com la Sarah Palin com candidata a la vicepresidència-un tema sensible tenint en compte l'edat d'en McCain-, i els constants atacs a l'Obama. Totes aquestes crítiques són plausibles, però en McCain no té gaires més opcions que fer exactament això. P...

La "memòria històrica", tal com es promou avui des de les instàncies oficials, és una perversió de la història. La història, com a ciència social, intenta acostar-se a la veritat dels fets passats. La memòria històrica s'interessa pel record subjectiu d'uns fets, no per la veritat, amb finalitats polítiques.  I no és que la història no s'utilitzi políticament, tot el contrari, segurament és la disciplina acadèmica que més s'ha polititzat. No existeixen els historiadors neutres, tothom arrossega els propis prejudicis, ideals i influències, però encara que les seves conclusions puguin ser errònies o esbiaixades, estan obligats a seguir un mètode i a poder demostrar que tot allò que afirmen són fets comprovats, o es dedueix lògicament d'uns fets comprovats. La memòria històrica no, la memòria històrica es pot valdre del testimoni d'una senyora que explica els seus records de quan era petita i es van endur el seu pare a la presó, i presentar-ho com la narr...

Entenc que ERC i ICV es barallin per fer-se amb la figura d'en Lluís Companys, al capdavall era un mediocre que va arribar més amunt del que li corresponia per la seva categoria, que va posar el seu compromís amb el republicanisme espanyol per damunt de la seva fidelitat al país, i que va salvar el seu currículum patriòtic amb la seva mort. Si no fos per la mitificació del període republicà, propiciada per la necessitat de mantenir el record d'un temps pretesament ideal enfront la dictadura franquista, i sobretot, pel seu afusellament, el record d'en Companys seria més aviat negatiu. Fa molts anys, llegint una mica, vaig descobrir que el seu catalanisme era molt tebi, a diferència del president Macià, el 14 d'abril de 1931 va sortir al balcó de l'ajuntament de Barcelona per proclamar la República espanyola, no la catalana. Fa uns dos anys l'Enric Vila va publicar un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria per a totes les persones interessades en la nostr...

Ens agradi o no, els EUA són l'única superpotència mundial, i per operar en l'àmbit internacional és millor tenir-los a favor que no pas en contra. Això també és aplicable a l'independentisme català, perquè al capdavall la secessió i el reconeixement d'un nou estat independent són actes que afecten de ple l'àmbit de les relacions internacionals. Per assolir aquest objectiu, la sobirania, haurem de treballar junts persones de diferents ideologies, des de l'esquerra fins a la dreta, des dels propalestins fins als prosionistes, des dels amics dels EUA fins als entusiastes d'Hugo Chávez. És difícil, i en alguns casos gairebé impossible, però si volem guanyar uns i altres haurem de desar per un temps els nostres desacords i maximitzar les nostres coincidències. De la mateixa manera cal ser el màxim de realistes, la possibilitat que Catalunya s'independitzi d'Espanya és el pitjor malson de les elits espanyoles, i faran tots els possibles per evitar-ho. Enf...

Amb el fitxatge de Sarah Palin i la convenció republicana, John McCain va capgirar el sentit de les enquestes electorals i es va situar per davant d'Obama amb un clar avantatge. L'esclat de la crisi financera ha tornat a situar el senador d'Illinois com a favorit, no tant per mèrits propis com pel descrèdit que la situació actual ha suposat per al Partit Republicà, que ha controlat el poder executiu durant els darrers vuit anys. Tot i que McCain és un dels legisladors que més ha maldat per establir controls més estrictes per a entitats com Fanny Mae i Freddie Mac, contràriament a l'opció de molts congressistes demòcrates, és difícil que els republicans puguin guanyar la batalla electoral en el camp de l'economia. Tan sols els resta, tal com els estrategues de la campanya ja han manifestat, assenyalar els punts febles del candidat Obama. Els EUA són un país políticament més conservador que Europa, han estat capaços d'elegir dues vegades seguides un personatge c...

El partit polític que acumula més poder a Catalunya és el PSC-PSOE, i alguns dels catalans més poderosos i influents són en Celestino Corbacho, la Carme Chacón i en José Montilla. Aquests tres tenen en comú la seva pertinença al partit i que provenen dels feus socialistes de l'Hospitalet i del Baix Llobregat. La Carme Chacón és més jove, té formació universitària i una trajectòria meteòrica, diferent de la dels altres dos. Però tant en Corbacho com en Montilla van arribar a Catalunya com a immigrants, tenen orígens humils i poca formació. Però, això no obstant, tots dos han exercit l'alcaldia d'una ciutat metropolitana, han presidit la Diputació de Barcelona i han arribat a ministres. Per acabar-ho d'arrodonir en Montilla és el president de la Generalitat. Unes carreres polítiques que, pel seu èxit i la singularitat dels seus protagonistes, es mereixen un estudi aprofundit. Hi ha força bibliografia sobre en Pujol i els homes del pujolisme, que d'altra banda durant e...

Un dels pitjors crims del segon tripartit ha estat deixar el Departament d'Interior en mans d'Iniciativa.  Just en el període en què es culmina el desplegament dels Mossos n'han cedit el màxim comandament a uns polítics que encara no han entès quina és la funció d'una policia i exerceixen el seu càrrec amb el cor encongit. Ser el responsable de la seguretat dels catalans és un dels màxims honors a què pot aspirar un polític d'aquest país, i en canvi aquest inútil profund d'en Saura s'escapoleix de les seves responsabilitats, delega tant com pot en els seus subordinats i es distreu amb tot aquest muntatge lamentable de la memòria històrica. Els fets de l'Estadi Lluís Companys confirmen la incapacitat dels responsables actuals d'Interior, que ja es s'havia fet patent en situacions anteriors en què es va deixar via lliure als vàndals, per por de "mals majors",  en un exercici d'inhibició fastigosa i irresponsable. Fa tot l'efecte q...

M'assabento que la Cambra de Representants dels EUA ha rebutjat el pla de rescat financer dissenyat per l'administració Bush, que segons sembla preveia destinar 700.000 milions de dòlars a l'adquisició de crèdits de dubtós cobrament de la banca. La cosa és molt més complexa, però així és com em resulta més intel·ligible. Llegeixo en diferents fonts que estem a les portes d'una gran hecatombe econòmica, que si no es prenen mesures ens podem veure abocats a una "Gran Depressió redux". Reconec la meva profunda ignorància sobre la matèria, i trobo a faltar explicacions més clares sobre quines poden ser les conseqüències per a la ciutadania d'una situació com la present. Parlar de crisi és massa imprecís, què vol dir? que es multiplicarà la taxa d'atur?, que els qui en tenen perdran els seus estalvis?, que es dispararan els preus dels béns de consum?, que pujaran els tipus d'interès?. Fins al moment actual semblava que la crisi s'havia de traduir en...

En dic patetisme, però de fet no tinc paraules per qualificar la pobresa de criteri que caracteritza el que podríem anomenar "elits" del país. Deia en Josep Pla que la burgesia catalana era de vol gallinaci, ara és difícil identificar clarament una "burgesia catalana", però les dificultats per enlairar-se afecten bona part d'aquells que haurien de liderar el país en diferents àmbits. Només cal pensar en el paper penós d'en Miquel Valls, i per extensió de la Cambra de Comerç, en la quantificació del finançament català, com en pocs mesos han reduït a la meitat la reivindicació inicial, tot sigui per posar les coses fàcils als qui manen a Madrid i aquí, amb una nul·la ambició. Vull pensar que gestionen les seves empreses amb una mentalitat radicalment oposada a la covardia dels seus plantejaments polítics, perquè altrament no m'explico com poden competir en un mercat global. Més exemples de patetisme els trobem en l'enfocament que fa un diari com l'...

Ja n'he parlat en l'anterior i en altres posts, la immigració, des de tots els punts de vista, és el repte més gran que ha d'afrontar avui la nació catalana. En primer lloc és un repte identitari: com una identitat com la catalana pot subsistir en el seu propi territori al mateix temps que esdevé minoritària entre la població?. I no parlo tant de si d'aquí a cinquanta anys se seguirà parlant el català-estic convençut que sí-, sinó del paper que tindrà la identitat catalana (llengua+altres expressions culturals autòctones) a Catalunya d'aquí a cinquanta anys, si serà un patrimoni compartit per la majoria de la població, més enllà dels orígens familiars de cadascú, o tan sols serà una identitat més, preservada per una minoria aïllada en un mar d'espanyolitat. Les tendències actuals van cap al segon escenari, i els fluxes migratoris, ara mateix, no fan més que reforçar aquestes tendències. El catalanisme no gosa parlar d'immigració d'una forma freda i racio...

L a CECOT, la patronal terrassenca, ha fet un públic un nou estudi en què anuncia que el conjunt de l'estat espanyol  "necessitarà" més de dos milions d'immigrants durant els propers anys, la qual cosa, tenint en compte les proporcions del fenomen al nostre país, vol dir mig milió més d'habitants foranis a Catalunya.  S'ha de ser molt curt de vista per, des de Catalunya, seguir promovent més immigració. El mateix informe ja afirma que l'estat espanyol, i per tant Catalunya encara més, és el màxim receptor d'immigrants després dels EUA, una dada que ens dóna una clara idea de la magnitud de la tragèdia. Els EUA són la primera potència mundial, un país immens, amb una cultura de masses poderosíssima, que ha demostrat una capacitat superlativa d'integració de les successives onades migratòries, i que tanmateix té dificultats per incorporar plenament grups com els hispans o els mateixos negres. Comparem el gegant nord-americà amb l'esquifida Catalu...

"Article 5 The Parties agree that an armed attack against one or more of them in Europe or North America shall be considered an attack against them all and consequently they agree that, if such an armed attack occurs, each of them, in exercise of the right of individual or collective self-defence recognised by  Article 51 of the Charter of the United Nations , will assist the Party or Parties so attacked by taking forthwith, individually and in concert with the other Parties, such action as it deems necessary, including the use of armed force, to restore and maintain the security of the North Atlantic area. Any such armed attack and all measures taken as a result thereof shall immediately be reported to the Security Council. Such measures shall be terminated when the Security Council has taken the measures necessary to restore and maintain international peace and security ." La premsa "progressista" nord-americana, i com a conseqüència la premsa europea, va presenta...

Aquest estiu Rússia, després d'anys d'hibernació, ha tornat a ensenyar les urpes a Occident. La rudesa del règim postsoviètic ja s'havia manifestat a Txetxènia, però tothom mirava cap a un altre costat, al capdavall es tracta d'una part del mateix estat rus, no tenim ni idea de qui són els txetxens i els rebels semblen més terroristes islamistes que no alliberadors d'una nació oprimida. Vam fer els ulls grossos, i Moscou va imposar-hi la seva llei a sang i a foc. Ara se'ns ha ofert un nou capítol de la reconquesta russa del Caucas, però amb l'agreujant que l'atacat és un estat sobirà, aliat d'Occident, i en especial dels EUA, que malda per integrar-se a l'OTAN per fer front a l'amenaça que li ve del nord. Fins ara Rússia se n'ha sortit prou bé, ha restablert el control d'Abkhàzia i d'Ossètia del Sud i ha desplegat les seves tropes per bona part de la resta del territori georgià, sense que la comunitat internacional hagi pogut dona...

Recordo que quan estudiava segon de Dret a la UPF i era membre del Bloc d'Estudiants Independentistes, un company, brillant i catalanista, em va dir que l'independentisme no tenia sentit perquè avançàvem cap a una "Europa de les regions", on obtindríem el reconeixement que ens pertoca sense necessitat de trencadissa ni de proclamar la independència. Ja en aquell moment li vaig manifestar el meu desacord, passats els anys hi he tornat a pensar, i estic convençut que el company, a qui no he vist més des de l'any 94, deu haver canviat d'opinió. Avui tot aquell discurs que afirmava que els estats nació s'estaven erosionant políticament per dalt i per baix i que les nacions sense estat en serien les màximes beneficiàries ja no se'l creu ningú. La nonada Constitució Europea ens va fer abandonar tota esperança d'un reconeixement explícit del paper de les nacions sense estat, ni tan sols camuflades sota el paraigües amplíssim de les denominades "regio...

De moment l'aposta d'en John McCain per situar la Sarah Palin com a candidata a la vicepresidència li ha sortit rodona. Segons diversos "insiders" el candidat republicà tenia pensat el seu amic Joe Liberman com a company de cartell, però col·locar aquest jueu ortodox, falcó en política exterior però de llarga militància demòcrata i "pro-choice" en qüestions d'avortament, hauria allunyat la base més conservadora del Partit Republicà respecte un candidat del que ja se'n malfia per la seva aparent laxitud moral. Descartat en Lieberman, hauria pogut optar pel seu rival de les primàries, en Mitt Romney, una tria segura, però que no hauria aportat cap valor afegit a la candidatura, com segurament tampoc no n'hauria aportat cap una altra tria segura com el governador Tim Pawlenty. La governadora Palin era l'altra opció, i en McCain la va elegir desoint les recomanacions dels seus assessors, que es decantaven pels valors més segurs. Sens dubte és una...

Des de l'àmbit catalanista, començant pel president Pujol, s'ha aixecat un cor de veus que elogien la fermesa amb què el president Montilla i el conseller Castells defensen un nou finançament per a Catalunya. És possible que en Jordi Pujol, amb les seves declaracions, pretengui pressionar patriòticament el Govern de Catalunya i el PSC perquè no afluixin, perquè l'elogi d'avui es pot convertir en una crítica despietada  si al final els socialistes catalans cedeixen davant el PSOE. Ara bé, si fem una anàlisi objectiva, des d'una perspectiva nacionalista, el que fan en Montilla i en Castells no difereix gaire d'allò que faria qualsevol govern autonòmic que s'estigués jugant els quartos amb el govern central. El president Montilla no està actuant com a president d'una nació sinó com a cap de l'executiu autonòmic, i com és lògic, defensa els interessos de la seva autonomia, però no hi ha en la seva argumentació, ni en els seus gestos, ni en la seva acció ...

Pretendre respondre aquesta pregunta des del desconeixement de la realitat, i sobretot, de la història d'aquests territoris és un agosarament. Avui el president de Rússia ha anunciat la seva decisió de reconèixer-ne la independència. Ara mateix, per la poca informació que en tinc, no em sembla cap crim que aquests dos indrets formalment georgians, però a la pràctica sotmesos a Moscou des de primers dels anys noranta, acabin consolidant la seva secessió respecte de Geòrgia, sempre i quan se'n pugui afirmar l'existència d'una identitat històricament i culturalment diferenciada. Aparentment és així des del punt i l'hora que parlem d'Ossètia del Sud, i per tant, com diu el seu nom es tracta del sud d'una altra nació, i d'un territori com Abkhàzia, incorporat per Stalin a Geòrgia, país del seu origen, i posteriorment poblat per un gran nombre de georgians, que en van ser majoritàriament expulsats en un procés de neteja ètnica coincident amb la guerra que va e...

El govern dels EUA i el de l'Iraq  estan treballant un acord de retirada de les tropes nord-americanes. Això és possible perquè el "surge" ha donat fruits, la nova estratègia basada en el desplegament de més tropes i l'aplicació d'un pla de contrainsurgència, amb implicació creixent de la població iraquiana en la lluita contra Al-Qaida i les milícies díscoles, ha permès reduir dràsticament les actuacions terroristes i la violència sectària.  Una estratègia adoptada pel president Bush contravenint les recomanacions de l'"Iraq Study Group" del que formaven part personatges tan lligats al partit republicà i al seu pare com en James Baker, que proposaven abandonar l'Iraq previ pacte amb els països que precisament recolzen la insurgència, l'Iran i Síria, que abans el mateix Bush havia descrit com a integrants de l'"Eix del Mal", junt amb Corea del Nord. L'aplicació del full de ruta de l'"Iraq Study Group" hauria abo...