dijous, 11 de setembre de 2008

Per un estat català

Recordo que quan estudiava segon de Dret a la UPF i era membre del Bloc d'Estudiants Independentistes, un company, brillant i catalanista, em va dir que l'independentisme no tenia sentit perquè avançàvem cap a una "Europa de les regions", on obtindríem el reconeixement que ens pertoca sense necessitat de trencadissa ni de proclamar la independència. Ja en aquell moment li vaig manifestar el meu desacord, passats els anys hi he tornat a pensar, i estic convençut que el company, a qui no he vist més des de l'any 94, deu haver canviat d'opinió. Avui tot aquell discurs que afirmava que els estats nació s'estaven erosionant políticament per dalt i per baix i que les nacions sense estat en serien les màximes beneficiàries ja no se'l creu ningú. La nonada Constitució Europea ens va fer abandonar tota esperança d'un reconeixement explícit del paper de les nacions sense estat, ni tan sols camuflades sota el paraigües amplíssim de les denominades "regions constitucionals". L'ampliació europea ha portat nous estats a la Unió, alguns dels quals fa quatre dies formaven part d'estats més grans, però no s'ha donat cap nou protagonisme a les entitats polítiques subestatals. La creença que Europa ens portaria la llibertat nacional ha esdevingut una utopia. Els estats nació de la UE han perdut algun dels atributs que abans en constituïen el nucli essencial: existeix una moneda única, les fronteres s'han obert, els exèrcits actuen en operacions conjuntes, la política econòmica i les grans línies d'actuació de moltes polítiques sectorials són definides en els àmbits supraestatal i intergovernamental, però els estats segueixen sent els actors protagonistes de l'escena continental, i encara més en l'àmbit internacional. Els governs "regionals" es veuen limitats a actuar com a lobbies en defensa dels seus interessos, sense veu ni vot en les institucions mundials, a menys que els estats de què formen part, com ara Bèlgica, els permetin jugar algun paper.  La via autonòmica és útil per fer país i defensar-ne els interessos, però té unes limitacions claríssimes. Els catalans som convidats de pedra en la governança europea i espectadors en els grans fòrums mundials, mentre eslovens, eslovacs, letons i irlandesos fan i desfan al costat dels grans, i usen si cal, dels drets de vet que els corresponen. És obvi que si volem ser algú al món ens cal un estat propi. Però la necessitat encara és mes urgent en l'àmbit intern, perquè la nació catalana tingui futur ens cal un estat propi. Fa cent anys Catalunya era una nació ètnicament homogènia, si bé amb escassa consciència política. La supervivència d'una nació homogènia està garantida per poc que se'n reconegui la cultura pròpia i es doti d'unes mínimes institucions polítiques. Durant el darrer segle la composició demogràfica del país s'ha transformat radicalment, avui més de la meitat dels catalans no tenen el català com a llengua materna, amb gran predomini del castellà, i la immensa majoria tenen tots o part dels seus orígens familiars fora de casa nostra. Aquesta és la realitat social on s'ha de desenvolupar la nació catalana, una realitat ja de per sí prou complexa,  sovint indiferent i a vegades fins i tot hostil, amb el factor afegit que, com a efecte de la nostra submissió a Espanya, a Catalunya competeixen dos projectes nacionals, el nostre i l'espanyol.  I aquesta competència es produeix amb condicions molt desfavorables per a la nostra causa, començant per la ja esmentada diversitat de la població, i seguint pel fet que tant l'estat, com la cultura de masses majoritària, com els símbols més poderosos (p.e. seleccions esportives), es troben a l'altre bàndol. No podem confiar la nostra construcció nacional tan sols al voluntarisme, als esforços individuals i de la societat civil, perquè no n'hi ha prou. Les institucions s'hi han abocar a fons, però serà difícil sortir-se'n sense un estat propi. La majoria de la gent veu el món com un conjunt d'estats, i aquests actuen com a la principal referència política, tothom qui ve a Catalunya té consciència de trobar-se a Espanya, i que ser espanyol és el que compta. Canviar aquesta percepció és molt difícil, el poder simbòlic i tangible de l'estat s'oposa a una voluntat de ser que no aporta cap avantatge i que fins i tot pot acabar sent molesta. Només si la nació catalana es dota d'un estat propi podrem garantir la nostra supervivència com a poble i anar-hi integrant tots els qui viuen al nostre país. 

Cap comentari: