AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Que el PSC s'hagi despenjat del dret a decidir no hauria de sorprendre a ningú. El que ha estat sorprenent és que hi hagi estat flirtejant fins ara, i el que és altament positiu és que els millors quadres que ha tingut al llarg de la seva història sí que s'estan pronunciant a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya. Al PSC se li retreu que amb els acords del seu darrer Consell Nacional s'ha apartat d'un trajectòria catalanista que suposadament hauria seguit fins ara. Però sense negar que el PSC ha prestat innegables serveis a la nació, ha estat també, entre altres coses i en unes èpoques de forma més marcada que d'altres, el gran partit espanyol de Catalunya.  A vegades sembla que oblidem que durant molts anys, gairebé dues dècades, l'autèntic líder del PSC no va ser Joan Reventós ni Raimon Obiols ni Pasqual Maragall, sinó Felipe González. Narcís Serra va deixar l'alcaldia de Barcelona per esdevenir Ministre de Defensa del govern que, a més de ...

"Rubbish" és una d'aquelles paraules que fan gran la llengua anglesa. És eufònica, taxativa i flegmàtica. És difícil fer-ne una traducció precisa: brossa, escombraria, porqueria, a vegades bestiesa. El castellà ens n'ofereix una traducció més contundent: "basura". Un sol mot per descriure la xerrameca absurda i enganyosa de tants, una insuperable definició dels arguments al·legats pel ministre Wert amb la pretensió de justificar la retallada de les beques Erasmus. Hem d'estar agraïts a Dennis Abbot, portaveu d'educació de la Comissió Europea, un gal·lès bregat a la corrosiva premsa anglesa, per saltar-se els convencionalismes diplomàtics i l'argot eurocràtic i dir les coses pel seu nom. A Europa cada dia tenen més apamat el govern espanyol i s'hi miren menys a l'hora de qualificar-lo. És un petit pas, però amb actituds com la d'en Dennis, la UE es fa més propera als ciutadans. Rubbish, una paraula que si formés part del nostre lèxic ...

L'estratega electoral de Bill Clinton per a les presidencials de 1992 repetia als seus col·laboradors una expressió que va fer fortuna: "the Economy, stupid", més coneguda com a "It's the Economy, stupid". La idea que un dels eixos centrals de la campanya per derrotar Bush pare passava per atacar-lo pel flanc econòmic, perquè justament era la màxima preocupació del país en una època de crisi com la que s'hi vivia.  Avui l'economia també és la màxima preocupació del dia a dia dels catalans, però un discurs polític que a Catalunya pretengui centrar-se només en l'economia no té cap ni peus, perquè per fer una política econòmica efectiva cal disposar d'un poder polític que el nostre país no té, una impotència que sobretot es posa de manifest en un període d'escassedat com el present, quan ni tan sols no es pot ocultar la manca de poder amb el repartiment de subvencions i ajudes. La Generalitat i els governs locals poden fer coses, però el se...

Els unionistes (per utilitzar una denominació neutra) tenen greus problemes per trobar arguments sòlids contra l'independentisme. Un dels seus recursos habituals és el que assenyala que el procés està obrint una fractura social com mai no s'havia vist a Catalunya. Es veu que la possibilitat que el nostre país esdevingui independent treu la son a milions de catalans, divideix les famílies i fa impossible la convivència. Res de més fals, Catalunya, com tots els països del món, ha patit múltiples fractures internes, des dels nyerros i cadells fins a les esquerres i les dretes de la guerra civil, passant per les guerres carlines i el pistolerisme dels anys 20.  Feliçment, des de fa algunes dècades, a la major part d'Europa els conflictes es dirimeixen per altres mitjans. Des del retorn de les institucions democràtiques hem viscut instal·lats en la fractura de l'anomenada Catalunya dual, on les institucions governades pels socialistes i els seus aliats s'enfrontaven a l...

Després de l’èxit esclatant de la Via Catalana l’estat espanyol ha activat la campanya pel no a la independència, i ho ha fet traient el  “Cristo gros”, l’amenaça de restar fora de la Unió Europea, entre d’altres motius perquè les enquestes indiquen que la perspectiva d’una Catalunya lliure però fora del marc europeu fa baixar el nombre de partidaris del sí per sota del 50% dels catalans. Joaquín Almunia, el mateix comissari europeu que l’any passat es va negar a vaticinar quina seria la situació d’una hipotètica Catalunya independent respecte a la UE, ara ha afirmat amb rotunditat que el territori català en seria expulsat “ipso facto”. Que això ho digui un comissari espanyol, és a dir, part directament interessada en el conflicte, li nega credibilitat, però les seves paraules van ser ratificades per la portaveu de la Comissió Europea. A partir d’aquí s’ha reiniciat l’atac contra la proposta independentista, tant des de l’espanyolisme més visceral com per part d’aquells qu...

Ara que hi ha un important recuperació de la memòria històrica dels fets de 1714, afavorida pel context polític, per obres com "Victus", per la commemoració del tricentenari i per la conseqüent aparició de tota mena de publicacions, recreacions i instal·lacions, com el tot just inaugurat Centre Cultural del Born, quan se'ns fa evident que els ciutadans de Barcelona i molts altres catalans van plantar cara a les tropes borbòniques fins a la derrota total i fins i tot més enllà, deixant-hi el patrimoni, la salut, la vida o la llibertat, no es pot evitar formular-se algunes preguntes: va valer la pena? hauria estat millor capitular quan la derrota ja es veia inevitable? va ser una decisió encertada continuar la lluita després que l'any 1713 les tropes austriacistes ens deixessin a l'estacada?. Després de la desfeta, de la dura repressió i de la supressió de les institucions catalanes, podem pensar que el sacrifici de tota aquella gent va ser inútil, que la sang vess...

Ha passat molt abans del que em pensava, gràcies a la formidable cadena humana que vam fer aquest dimecres. Ja vaig escriure que per al reconeixement internacional de l'estat català pot ser clau el paper de les nacions que tenen en la seva memòria històrica el record de la seva pròpia lluita per la independència, i per això reprodueixo un fragment d'aquell post "Les joves repúbliques d'Europa" : "dels 28 estats de la Unió Europea, n'hi ha 14 ( Croàcia, Eslovènia, Hongria, Àustria, la República Txeca, Eslovàquia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia, Malta, Xipre i Irlanda) que no existien abans de 1918, són estats que en la seva majoria (deixant de banda casos com el d'Àustria i en certa mesura Hongria) han sorgit de la voluntat de ser d'uns pobles subjugats al llarg de molts anys que durant el segle XX han assolit o recuperat la seva sobirania, havent superat intents d'assimilació i genocidi cultural, èpoques de repressió i de ne...

Per mi, si algú personifica el canvi de mentalitat que ha viscut bona part de la societat catalana durant els darrers anys és en Carles Viver Pi-Sunyer. Podria posar molts altres exemples de gent d'ordre que han esdevingut independentistes però en Viver té una significació especial. Ell era el degà de la Facultat de Dret de la UPF quan jo vaig començar a estudiar-hi, el primer curs d'aquella universitat, i com a catedràtic de Dret Constitucional va ser un dels professors encarregats d'ensenyar-nos el contingut i les principals conseqüències de la llei fonamental de l'estat espanyol. Les seves posicions eren inequívocament autonomistes, però mai no l'hauria situat en el sobiranisme que avui propugna amb elegància. Com molts altres professors de la seva generació, formats sota el franquisme, la constitució espanyola del 78 representava una gran fita, era la norma que  havia establert la democràcia i un sistema de drets i llibertats a la "Pell de brau" (Em p...

Ara que Croàcia ha entrat a la UE  s'escau assenyalar una dada que fins ara no he vist que es destaqués gaire, però que pot ser transcendental per a nosaltres: dels 28 estats de la Unió Europea, n'hi ha 14 ( Croàcia, Eslovènia, Hongria, Àustria, la República Txeca, Eslovàquia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia, Malta, Xipre i Irlanda)  que no existien abans de 1918, són estats que en la seva majoria (deixant de banda casos com el d'Àustria i en certa mesura Hongria) han sorgit de la voluntat de ser d'uns pobles subjugats durant molts anys que durant el segle XX han assolit o recuperat la seva sobirania,  havent superat intents d'assimilació i genocidi cultural, èpoques de repressió i de negació de la seva existència, anys d'opressió política i econòmica de diferent intensitat. Una repassada de la història d'aquests països ens descobrirà sovint interessants paral·lelismes amb la història de Catalunya, fenòmens compartits com el renaixement lingü...

En poc temps la centralitat catalanista s'ha desplaçat des de l'autonomisme a l'independentisme. Aquest salt comporta un canvi notable de referents, per a molta gent implica situar-se en un nou marc mental, imaginar-se fora d'Espanya. Cal reconèixer que per a persones que tota la vida han viscut instal·lades en l'anterior paradigma el canvi present, tot i que l'assumeixin amb il·lusió, no és fàcil, requereix una transició. Per això, per facilitar aquesta transició i també per explicar-se portes enfora amb expressions menys connotades, es parla del "dret a decidir" en comptes del tradicional "dret a l'autodeterminació", de l'"estat propi" en comptes de l'"estat sobirà" o directament de la independència, i de la "consulta" en lloc del "referèndum". És defensable afirmar que el nou llenguatge és més acurat que no pas l'anterior, l'autodeterminació s'ha vinculat a les realitats colo...

Demà, 1 de juliol de 2013, la República de Croàcia esdevindrà un nou estat membre de la Unió Europea. Contràriament al que ens volen fer creure els seus il·lusos enterradors, la idea d'Europa segueix tenint un fort atractiu, sobretot per als països que al llarg de la història s'han trobat a la perifèria política, econòmica i cultural del continent. Òbviament el nou soci espera obtenir-ne beneficis econòmics tangibles en forma de transferències directes de diners, però aquest fet per si sol no explica l'esforç que països com Croàcia han portat a terme per adaptar-se a les exigències comunitàries. He estat a Zagreb dues vegades, la primera l'estiu de 2004 i la segona sis anys després, ocasió en què vaig advertir una notable evolució de la ciutat, que havia adquirit un atmosfera centreeuropea e contrastava amb l'energia balcànica de Belgrad, que havia visitat just abans. A Croàcia es creu que la integració europea incrementarà les oportunitats per a la seva ciutadania...

El dia 21 de maig, a les 16 hores, Dominique Venner es va engegar un tret per la boca, davant la Catedral de Notre-Dame, a París. Venner, intel·lectual francès d'extrema dreta, havia donat les claus del seu suïcidi poques hores abans, en un post publicat al seu blog :"Il faudra certainement des gestes nouveaux, spectaculaires et symboliques pour ébranler les somnolences, secouer les consciences anesthésiées et réveiller la mémoire de nos origines. Nous entrons dans un temps où les paroles doivent être authentifiées par des actes." . I per què aquests gestos nous, espectaculars i simbòlics? Doncs segons sembla per despertar les consciències sobre la islamització de França i de bona part d'Europa. Que un ultradretà alerti dels perills de l'Islam no resulta sorprenent, però la via triada per fer-ho, el suïcidi,  és insòlita en el nostre entorn, i el cas, pels detalls que en coneixem, s'emmarca plenament en el context polític i social de la França d'avui, es...

Entre l'Onze de Setembre i les eleccions de 25 de novembre La Vanguardia va pretendre aproximar-se a la nova centralitat del catalanisme, situada ja en el sobiranisme. Jo tinc el dvd de la manifestació que venien amb el diari godonià. Després les coses han canviat, els resultats electorals van ser diferents dels esperats, i si bé al Parlament hi ha majoria absoluta sobiranista, aquesta és més plural, diversa i radical del que s'havia previst,  i l'acord entre CiU i ERC ha situat l'objectiu no tan sols en la celebració d'una consulta sinó també en la creació de l'estat català. Durant aquest període, després del xoc de veure un milió i mig de catalans desfilant per Barcelona a favor de la independència,  l'estat espanyol i els poders fàctics s'han mobilitzat per aturar la marxa de Catalunya cap a la seva llibertat, i el diari del Conde, que avui encara és el mitjà de premsa més influent al nostre país,  ha esdevingut la plataforma dels que reclamen al pre...

Dinamarca brilla avui com l'exemple d'una democràcia pròspera i estable. Tant és així que en el camp de la politicologia ha fet fortuna l'expressió "getting to Denmark", amb què els especialistes del Banc Mundial Lant Pritchett i Michael Woolcock van titular un estudi, i que s'utilitza  per fer referència al procés que cal seguir perquè un país esdevingui una democràcia funcional, adoptant Dinamarca com l'ideal a assolir. Segons Francis Fukuyama: "For people in developed countries, "Denmark" is a mythical place that is known to have good political and economic institutions: it is stable, democratic, peaceful, prosperous, inclusive, and has extremely low levels of political corruption" . Les dades que coneixem sobre l'estat nòrdic en justifiquen la idealització, només cal fer una consulta a la wikipedia per assabentar-se que és el país del món amb la mobilitat social més elevada, amb el nivell més alt d'igualtat d'ingress...

No passa  setmana que el govern espanyol i els seus sequaços autonòmics no s'empesquin algun atac contra Catalunya.Tot just començàvem a fer-nos a l'idea del LAPAO  que el govern espanyol ja aprovava el projecte de la LOMCE, la llei Wert, que té, entre altres objectius, minar la immersió lingüística.   Fins ara els atacs a  la immersió havien seguit la via judicial, ara és una llei la que pretén sembrar el caos en el sistema educatiu català, oferint a tothom qui ho vulgui  l'escolarització en castellà en escoles privades i carregant-ne el cost a la Generalitat. Fa molts anys que la immersió es troba en el punt de mira de l'espanyolisme, almenys per dues raons, en primer lloc per una qüestió de principi, els repugna i consideren intolerable que la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, per a tothom, sigui el català i no la llengua de l'estat. En segon lloc pels efectes que té la immersió, que permet l'accés al coneixement de la llengua pròpia ...

Ja ho dèiem l'altre dia que l'estat espanyol no ha fet net de la seva vinculació amb el feixisme, però no m'esperava que la inefable Llanos de Luna ens ho corroboraria de forma tan gràfica lliurant un diploma de reconeixement a un  simpatitzant de la "División Azul", vestit amb la camisa blava i la boina vermella que acredita la seva ideologia ultra. Diu la Guàrdia Civil que  la "Hermandad Nacional de la División Azul" és una entitat legal inscrita en els registres corresponents, i no seré jo qui els negui el dret d'associar-se, ara bé, ¿ des de quan la Benemèrita, cos de seguretat d'un estat pretesament democràtic, es dedica a homenatjar forces feixistes com aquella formació militar de voluntaris, integrda en la Wehrmacht del  Reich per participar en la invasió de la Unió Soviètica, al mateix temps que s'iniciava l'Holocaust dels jueus d'Europa? Fóra injust afirmar que tots els membres  de la Divisió eren feixistes, també n'hi ...

Els extrems als quals és capaç d'arribar el PP en la seva croada catalanofòbica superen tot límit racional. Tota la vida s'han oposat a acceptar que català i valencià són el mateix, i ara, enduts per la seva follia, han gosat rebatejar el català de la Franja amb les sigles LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Area Oriental), atemptant contra la realitat més òbvia i passant-se per l'arc del triomf tota la filologia romànica.  La doble intencionalitat és clara, d'una banda un interès tàctic per satisfer la catalanofòbia de molts dels seus electors, i més en una època de vaques magres, en què es compensa la manca de resultats amb la sempre agraïda canya al català, avui, per a més inri, identificat amb el separatisme principatí. D'altra banda serveixen un objectiu estratègic: l'assimilació dels Països Catalans per la via d'anorrear-ne la llengua pròpia. Als catalanoparlants de la Franja se'ls diu que en comptes d'una llengua culta amb set milions de parla...

Deia Joseph Goebbels, el ministre de Propaganda de Hitler, que una mentida, si es repeteix prou vegades, esdevé una veritat. I aquesta màxima és la que apliquen fil per randa els espanyolistes de diferent pelatge quan vinculen una vegada i una altra el catalanisme amb el nazisme i el feixisme. Els darrers exemples els hem tingut amb un infame programa de la televisió pública de Madrid i amb unes declaracions del dissenyador Javier Mariscal. El catalanisme sempre ha estat en la trinxera oposada a la del feixisme, tant és així que els catalanistes que van col·laborar amb la rebel·lió franquista ho van fer deixant de banda el seu catalanisme, prioritzant altres interessos. El catalanisme s'ha caracteritzat pel seu caràcter cívic i democràtic, i és un d'aquells nacionalismes que, lluny de pretensions expansionistes, tan sols defensa el manteniment i projecció al futur de la nació catalana dins dels seus límits històrics.  Contràriament, centrant-nos en Telemadrid, tenim una ...

El salt a l'arena política de l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades ha generat excitació en certs ambients. Que una monja encapçali una proposta pretesament rupturista té la seva gràcia, per no dir el seu "morbo", i si hi afegim la publicitat gratuïta que els fa el telepredicador Jaume Barberà des de la TV pública, la cosa encara agafa més volada. Dit això, si baixem al terreny de les propostes concretes d'aquest tàndem ( i dir concretes potser és ser excessivament generós), ens trobem amb un programa que pretén lligar en un mateix paquet les consignes de l'independentisme amb les dels moviments d'indignats. Jo creia que aquest paper ja el feien les CUP, però es veu  que encara hi ha espai per a més "iniciatives" en aquest espai. Les dificultats de l'hora present fan que hi hagi més receptivitat cap a missatges que en altres circumstàncies no despertarien gaire interès. Del manifest en qüestió sorprèn, atesa la potència intel·lectual del se...

És curiós, però no fa gaires anys molts polítics catalans tenien els seus principals referents internacionals a Itàlia. Als anys 70 i primers dels vuitanta, el Partit Comunista Italià era el model a seguir pels eurocomunistes del PSUC i per a molts socialistes, mentre d'altres podien veure en el Partit Socialista de Bettino Craxi un nova esquerra aparentment liberalitzadora. La sempre governant  Democràcia Cristiana, amb les seves famílies situades més a la dreta i més a l'esquerra i les seves ramificacions dins la societat civil, era observada amb gran interès tant per UDC com per sectors de CDC i de la dreta espanyola instal·lada a Catalunya. Conceptes de la política italiana, com ara el compromís històric, que havia de possibilitar un govern del PCI i la DC, eren objecte d'especial atenció a casa nostra. Posteriorment, a partir dels anys 90, els processos judicials coneguts com a "mani pulite" van posar al descobert la corrupció que corsecava els partits pol...