diumenge, 16 de juny de 2013

Paradoxes franceses

El dia 21 de maig, a les 16 hores, Dominique Venner es va engegar un tret per la boca, davant la Catedral de Notre-Dame, a París. Venner, intel·lectual francès d'extrema dreta, havia donat les claus del seu suïcidi poques hores abans, en un post publicat al seu blog:"Il faudra certainement des gestes nouveaux, spectaculaires et symboliques pour ébranler les somnolences, secouer les consciences anesthésiées et réveiller la mémoire de nos origines. Nous entrons dans un temps où les paroles doivent être authentifiées par des actes.". I per què aquests gestos nous, espectaculars i simbòlics? Doncs segons sembla per despertar les consciències sobre la islamització de França i de bona part d'Europa. Que un ultradretà alerti dels perills de l'Islam no resulta sorprenent, però la via triada per fer-ho, el suïcidi,  és insòlita en el nostre entorn, i el cas, pels detalls que en coneixem, s'emmarca plenament en el context polític i social de la França d'avui, especialment convuls.  Venner estava entusiasmat amb la gran mobilització que s'ha produït al seu país en contra del reconeixement dels matrimonis homosexuals, la primavera francesa en deia ell, una mobilització que ha anat més enllà dels cercles catòlics, més minoritaris allà que no pas a casa nostra, i que ha implicat altres sectors de la societat més lligats a la defensa d'un model tradicional de família i d'uns valors que es consideren amenaçats que no pas a les creences religioses. Venner mateix no era cristià, com no ho és aquesta facció de l'ultradreta francesa, coneguda com a "Nouvelle Droite", que s'identifica més amb el paganisme indoeuropeu que no pas amb el monoteisme semític. La vigorosa oposició al matrimoni homosexual ha fet que es parli de dretanització de la societat francesa, que viu així un maig del 68 invertit. El fenomen sobta, però no es pot passar per alt que França, alhora que es proclama pàtria dels drets humans i de la llibertat, té una de les forces d'extrema dreta més poderoses del continent, el Front National lepenista,  que gaudeix des de fa prop de trenta anys d'una gran implantació, tan sols atenuada per un sistema electoral majoritari que els deixa sempre al caire de l'extraparlamentarisme, tot i comptar amb un suport bastant fidel no inferior a un 10% de l'electorat. I parlem del Front National com a expressió més evident de la reacció gal·la, però les posicions més conservadores també són ben presents dins la UMP, el gran partit del centredreta. Patrick Buison, un dels principals assessors de l'expresident Sarkozy, prové justament de la dreta més radical.  Tot i així no deixar de cridar l'atenció, i per això és paradoxal,  que un país que per a tants catalans havia estat un refugi de llibertat, i no només durant el franquisme, visqui ara amb tant de dramatisme el reconeixement d'un dret que a Catalunya s'ha assumit amb una gran tranquil·litat, malgrat el pes històric del catolicisme a la nostra societat.
Tanmateix no és acurat atribuir el moviment anti-llei Taubira només a l'extrema dreta, la revolta és molt més àmplia i transversal, però l'oposició de la dreta més dura sí que ens permet encarar-nos a una altra paradoxa, que és la que ens ofereix el cas d'en Venner.  Ell mateix ho explica en el seu blog, enmig de l'eufòria per la "primavera francesa", va sentir unes paraules que li van glaçar la sang: "Je viens d’écouter un blogueur algérien : « De tout façon, disait-il, dans quinze ans les islamistes seront au pouvoir en France et il supprimeront cette loi ». Non pour nous faire plaisir, on s’en doute, mais parce qu’elle est contraire à la charia (loi islamique).
El matrimoni homosexual fa estranys companys de llit, en aquest punt islamòfobs i islamistes es troben a la mateixa trinxera. La paradoxa però, acaba sent més grossa per l'altra banda, quan les esquerres que juguen la carta multiculturalista acaben fent el joc a la imposició, en àmbits amb forta presència musulmana, de normes basades en valors tradicionals islàmics que atempten directament contra la igualtat de gènere i altres fonaments de la democràcia liberal occidental, des de l'establiment d'horaris separats per a homes i dones en piscines públiques fins a la tolerància de la poligàmia, passant per l'acceptació de tribunals paral·lels que apliquen la xària ( amb el clar desavantatge que això implica per a les dones), o bé acceptant com a interlocutors i representants de comunitats islàmiques autèntics predicadors de l'odi. 

Cap comentari: