La cerimònia de la confusió

En poc temps la centralitat catalanista s'ha desplaçat des de l'autonomisme a l'independentisme. Aquest salt comporta un canvi notable de referents, per a molta gent implica situar-se en un nou marc mental, imaginar-se fora d'Espanya. Cal reconèixer que per a persones que tota la vida han viscut instal·lades en l'anterior paradigma el canvi present, tot i que l'assumeixin amb il·lusió, no és fàcil, requereix una transició. Per això, per facilitar aquesta transició i també per explicar-se portes enfora amb expressions menys connotades, es parla del "dret a decidir" en comptes del tradicional "dret a l'autodeterminació", de l'"estat propi" en comptes de l'"estat sobirà" o directament de la independència, i de la "consulta" en lloc del "referèndum". És defensable afirmar que el nou llenguatge és més acurat que no pas l'anterior, l'autodeterminació s'ha vinculat a les realitats colonials del tercer món, tot i que la reunificació alemanya també es va fonamentar en aquest dret. Pel que fa a la independència, en el món d'avui, i menys a Europa, no hi ha estats plenament sobirans i encara menys independents, i tot apunta que, atesa l'oposició del govern espanyol, a Catalunya no es podrà convocar un referèndum d'acord amb la legalitat vigent i per tant del plebiscit se n'haurà de dir consulta. Això no obstant, la nova terminologia també està afectada d'un punt d'ambigüitat que per una banda en facilita una adopció més generalitzada, però per contra també es presta a manipulacions desnaturalitzadores. Són molts els qui parlen del dret a decidir dels catalans, però n'hi na menys que gosin aclarir sobre què s'ha de decidir. Encara n'hi ha que juguen amb la possibilitat que la decisió no sigui sobre la ruptura amb Espanya, sí o no, sinó sobre l'establiment d'un nova relació amb l'estat, federal, confederal, harmònica o plurinacional. Quan es parla d'estat propi n'hi ha que estan temptats d'equiparar aquest horitzó amb l'obtenció d'un estatus semblant al d'un land alemany o al d'un estat lliure associat com Puerto Rico. Finalment, quan es parla de consulta es fa a entendre que s'ha de deixar que el poble s'hi expressi, sense aclarir exactament sobre què, i sense determinar que tingui cap efecte vinculant per als representants polítics. Tot plegat fa que a vegades el debat sembli més centrat en qüestions accessòries que no pas en el tema central, que és la conveniència, o no,  que Catalunya esdevingui un nou estat d'Europa, com ho són França, Alemanya o Dinamarca. Si l'any 2014 ha de ser el de la consulta, i tot apunta que, contràriament al que ens volen fer creure alguns procrastinadors  malèvols, aquell serà un moment òptim, cal començar a aclarir conceptes: independència (terme poc acurat però que tothom entén), sí o no. Per a qualsevol altre arranjament no cal muntar tot el sarau en què estem immersos,  l'Estatut de 2005 ja va ser un intent molt ambiciós de pactar una acomodació de Catalunya dins l'estat espanyol, un intent que va suposar una gran inversió de temps i energies, des dels inicis dels treballs de redacció fins a la sentència del TC, i ja sabem com va acabar. Ara mateix, tot el que sigui tornar a plantejar noves fórmules d'encaix o d'entesa seria un frau al poble de Catalunya, perquè implicaria seguir posant el nostre futur en mans de la bona voluntat dels governants espanyols. Ara toca decidir si volem seguir formant part del Regne d'Espanya, i si és així ja en parlaríem de si ens convé una fórmula autonòmica, federal o foralista, o si volem seguir el nostre propi camí per lliure, sense sotmetre la voluntat majoritària del poble català a la voluntat majoritària del poble espanyol.