dijous, 14 de desembre de 2006

Dictadures

Un dels efectes perversos de les dictadures és que sovint provoquen la idealització dels règims que han substituït. Ho hem viscut a casa nostra, on durant molts anys la IIa República era concebuda com una Arcàdia feliç brutalment destruïda per la rebel·lió militar de 1936, i la Generalitat republicana la culminació de les nsotres aspiracions nacionals. Durant la Dictadura franquista aquests podien ser uns mites necessari per alimentar la resistència, però després d'una trentena d'anys de democràcia és inadmissible que se segueixin presentant els anys 30 com un període brillant quan en realitat va ser altament problemàtic, gràcies a obres com l'assaig d'·Enric Vila sobre Lluís Companys sabem que molts dels polítics catalans del moment no van estar a l'alçada de les circumstàncies i enlloc de construir el país es van deixar arrossegar per exòtiques il·lusions revolucionàries. Revisant els fets d'aquell període es constata una molt estesa manca de sentit democràtic i d'autèntic sentit patriòtic. Es rebutjaven els resultats electorals si no guanyaven els propis i s'utiltizava el nom de Catalunya per defensar causes ideològiques que no necessàriament estaven relacionades amb la defensa del país. Tot i així com a catalans el fet d'haver gaudit d'un breu període d'autonomia polítca durant aquells anys ha estat molt important per disposar d'uns referents mínims per reempendre el camí de l'autogovern al cap de quaranta anys. Malgrat tots els seus inconvenients el règim republicà era una democràcia imperfecta que d'haver-se mantingut en el temps hauria pogut evolucionar cap a standards més elevats, i si Catalunya hagués consolidat la seva autonomia potser avui seríem un estat independent. El problema és que amb l'esclat de la guerra els revolucionaris aliens al catalanisme primer i les esquerres d'obediència espanyola després es van fer amb el control del país, per tant és molt difícil imaginar què hagués passat si l'hagués guanyada el bàndol republicà. Els fets són que la República va ser substituïda per un règim autoritari que va practicar l'extermini de l'oposició política i va intentar el genocidi cultural de les nacions sotmeses i avui a Catalunya encara en patim les conseqüències, amb escàs poder polític i una identitat amenaçada, a més d'haver perdut a l'exili bona part del nostre capital humà. El franquisme va ser un desastre per al país, però és estúpid considerar que la República era una meravella, tal com ens volen fer creure els neocomunistes i companyia. Aquesta reflexió ve a tomb per la mort del dictador xilè Augusto Pinochet, un home que durant molt anys ha estat el símbol més identificable de les dictadures llatinoamericanes que van comptar amb el suport dels EUA en el marc de la Guerra Freda, unes dictadures que es van anar extingint en paral·lel a la fi de l'enfrontament entre Capitalisme i Comunisme. El cas xilè resulta el més il·lustratiu de tots, perquè el cop d'estat es va portar a terme contra un President elegit democràticament que pretenia instaurar un règim socialista, perquè el suport dels EUA era clar, perquè tenia un líder identificable com en Pinochet, no una junta militar com a Argentina, perquè es va optar per implantar el model econòmic liberal ideat a la Universitat de Chicago a l'entorn de Milton Friedman, perquè els moviments d'esquerres xilens eren poderosos i més semblants a les esquerres europees que no pas el peronisme argentí, perquè Xile tenia una llarga tradició democràtica i una classe obrera més homologable. En definitiva, el cop d'estat i la dictadura xilena eren el malson de les esquerres fet realitat: la il·lusió trencada de la construcció del socialisme en llibertat per un cop d'estat militar recolzat per la CIA, l'assassinat dels militants opositors, i l'experiment econòmic liberal. Per això Xile va estar tan present a Europa durant els anys de al Dictadura i per això l'11 de setembre de cada any també a Catalunya es recorda el cop d'estat que va tenir lloc en aquell dia de 1973, i per això tan sovint hem sentit a parlar elogiosament de Savador Allende, mitificat per l'esquerra internacional i presentat arreu com un heroi de la democràcia quan sovint s'oblida la seva declaració explícita de no voler governar per a tots els xilens sinó tan sols per als que compartien els seus ideals i la seva estreta col·laboració amb els comunistes cubans. En altres paraules, Pinochet va ser un dictador sanguinari i detestable, però això no vol dir que el Xile d'Allende anés per bon camí, més aviat anava camí del desastre, i si no ho creieu visiteu Xile i visiteu Cuba, i compareu.

Cap comentari: