Turquia no és Europa

Mai no he acabat d'entendre per què la incorporació de Turquia figura a l'agenda d'ampliacions de la Unió Europea. D'ençà de la caiguda del Mur de Berlín s'ha fet un gran progrés per integrar els països del Centre i de l'Est, i encara hi ha molta feina a fer en àrees com la dels Balcans:aviat tindrem Romania i Bulgària a la UE i existeix el gran repte d'acabar incloent Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Sèrbia, Montenegro, Macèdonia, Albània i en el cas que acabi obtenint la independència, Kosovo. I encara un altre desafiament, hores d'ara molt difícil, afegir Ucraïna al club europeu. En tots els casos esmentats parlem de països genuïnament europeus, tant des del punt de vista geogràfic com cultural. Turquia en canvi no compleix cap d'aquests requisits: tan sols una petita porció del seu territori es troba dins del continent i com a país de religió musulmana, hereu de l'Imperi Otomà i d'ideologia kemalista no comparteix un model polític i cultural homologable a la resta d'Europa.

Pel que fa a la religió Europa és un continent on l'Islam té una forta presència, principalment per la immigració, i fins i tot en alguns dels països que he esmentat com a europeus, Albània, Kosovo i Bòsnia, és la religió majoritària, però en tot cas el concepte, els valors i la civilització europea beuen de les tradicions judeocristiana i grecorromana, el cristianisme a través de les seves diferents confessions ha estat la principal cosmovisió compartida pels europeus i fins i tot en els països avui de majoria musulmana ha tingut un pes fonamental. Turquia, tot i que ha tingut importants minories cristianes representa clarament un país de tradició i civilització musulmanes, diferent d'allò que configura la identitat bàsica europea.

El fet que es tracti del país hereu de l'Imperi Otomà permet visualitzar encara millor la diferència respecte Europa, ja que els Turcs van ser durant segles l'antagonista per excel·lència de la Civilització Occidental. La caiguda de Bizanci en mans dels Otomans és el punt de referència de la fi de l'Edat Mitjana, les identitats nacionals balcàniques es van configurar en la lluita contra els Otomans, llevat precisament de les poblacions que com els musulmans de Bòsnia es van convertir a la religió de l'invasor. A Barcelona tenim el Crist de Lepant, una imatge que va sortir indemne, segons la llegenda miraculosament, d'una batalla contra els Turcs; i el setge i la batalla de Viena, quan el 1683 el comandant turc Karà Mustafà va arribar amb les seves tropes a les portes de la capital danubiana, és un dels punts culminants de l'enfrontament Orient-Occident, que es va saldar a favor dels austríacs i dels seus aliats. Segurament si la victòria s'hagués inclinat de l'altre costat avui Europa seria molt diferent de com la coneixem.

Finalment la ideologia kemalista dominant a la Turquia moderna és incompatible amb la democràcia liberal, "conditio sine qua non" per formar part de la Unió Europea. A Turquia la pluralitat està prohibida: els kurds, una cinquena part de la població, no tenen cap reconeixement com a identitat diferenciada, el màxim que han assolit els darrers anys és que es toleri l'ús de la seva llengua. Es practica el negacionisme més radical respecte el genocidi que van patir els armenis a principis del segle XX i l'Exèrcit actua de garant d'aquesta concepció del país, amb capacitat de fer caure el govern si creu que no s'aparta de la ideologia oficial. Per acabar-ho d'arrodonir l'única ideologia amb prou força per qüestionar els dogmes del kemalisme és l'islamisme, ja sigui en la versió moderada que avui governa el país(necessàriament moderada per no irritar els militars defensors a ultrança del laïcisme fundacional de l'estat turc), ja sigui en les seves variants més radicals que dia a dia van guanyant nous adeptes entre la població.

Els principals defensors de la incorporació de Turquia són o bé els europeistes irresponsables tipus Zapatero i la seva "Aliança de Civilitzacions" que el porta a èsignar articles amb Erdogan contra la llibertat d'expressió, els euroesceptics que no volen enfortir la dimensió política d'Europa i veuen en la incorporació de Turquia una vacuna contra una integració més gran, i els que prioritzen les consideracions geopolítiques a la construcció d'una Europa unida, és a dir els que valoren més la lleialtat de Turquia respecte l'Aliança Atlàntica i els suposats efectes benèfics i exemplars que pot tenir per al món musulmà que un país com Turquia passi a ser membre de ple dret de la Unió Europea.

Com a europeista no crec que s'hagi de subordinar la construcció d'Europa a d'altres consideracions geopolítiques, crec en Europa com a identitat cultural i política que es justifica per sí mateixa, no pels seus efectes benèfics sobre l'entorn. Amb Turquia i d'altres països propers s'hi poden tenir tractes preferencials però en cap cas no es pot deixar que amb la seva integració es desnaturalitzi l'ànima europea.