dimecres, 31 de gener de 2007

100.´´Es dolç i trist pel qui, feixuc de roses, lleva el pugó del pi de les tres branques"

Avui aquest bloc arriba al post número 100. Per celebrar-ho i donar dignitat a l'esdeveniment transcric un altre poema del gran J.V. Foix, un text del llibre "Les irreals omegues", que com tant d'altres del mateix autor em fascina per la seva riquesa lèxica i sobretat de significats:

BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL, I EN ÉSSER PROP DE LA MORERA EM VAN ATURAR ELS CICLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS I INÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT

d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire,
-Darrere els faigs, allà on la nit udola-,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues,

És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
-Nit d'avets delirant! Nit col•lectiva!

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupil•les
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigmals a puigmals anacrònics,

Veure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis,

És gai i trist pels qui funyen els glaços
Emmurallats a les fleques alpines.

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent foiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres,

És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
Lleva el pugó del pi de les tres branques.

Gualba, 1944 - Viladrau, 1948

Cap comentari: