diumenge, 6 de maig de 2007

Canvis a Europa

Aquesta setmana que avui s'acaba m'ha donat dues alegries electorals, encara que molt diferents: primer la victòria, encara que per la mínima, dels nacionalistes escocesos en les eleccions al Parlament d'Edimburg, i ara la victòria contundent (53%) d'en Nicolas Sarkozy. L'èxit de l'SNP, que culminaria si és capaç de formar govern, suposa situar com a tema de plena actualitat el dret a l'autodeterminació i la possibilitat que apareguin nous estats a l'Europa occidental com a resultat d'un procés secessionista en un marc democràtic. Avui a Europa l'independentisme ja no s'identifica amb el terrorisme esquerranós d'ETA i l'IRA, sinó que es presenta com una opció democràtica per al futur de les nacions sense estat. És difícil preveure què passarà a partir d'ara a Escòcia, el Parlament encara té majoria unionista i els liberaldemòcrates, principals aliats de govern que pot tenir el líder nacionalista Alex Salmond, es neguen d'entrada a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació, tot i que aquesta proposta podria salvar-se si la consulta popular formula altres opcions a més de la independència i el manteniment de la Unió amb Anglaterra, com podria ser l'increment de l'autogovern, una objectiu compartit pel partit lib-dem. L'important de moment és que el debat està servit en uns termes positius, ja que aquí no es parla de terrorisme ni de conflicte ètnic sinó tan sols de la voluntat d'una nació. Crida molt l'atenció la normalitat amb què els mitjans de l'establishment anglo-saxó contraris a la independència d'Escòcia plantegen aquesta hipòtesi, a diferència del conglomerat polític i mediàtic espanyol que davant la mínima insinuació sobre la possibilitat que Catalunya i Euskadi s'autodeterminin neguen histèricament l'existència d'aquest dret i auguren escenaris d'opressió, pobresa i neteja ètnica en cas que aquestes nacions peninsulars seguissin aquest camí. En el cas britànic polítics i opinadors argumenten contra la independència però reconeixen el dret dels escocesos a decidir el seu futur. Fa bastants anys vaig llegir les memòries de l'ex-primera ministra Margaret Thatcher i em va sorprende que malgrat la seva profunda fe unionista britànica i la seva negativa a qualsevol mena de "devolution", reconeixia expressament el dret a l'autodeterminació dels escocesos. La diferència segurament és d'origen, així com l'any 1707 el Parlament escocès va decidir majoritàriament renunciar a la seva sobirania, dissoldre's i integrar-se en el Parlament de Londres, tot i que hi ha algunes teories conspiratives al respecte, en el cas català sabem que la supressió de les nostres institucions nacionals és deguda a l'aplicació del "legítimo derecho de conquista", un dret que pel que es veu segueix vigent a l'estat espanyol.
Pel que fa a la victòria d'en Sarkozy és la culminació d'una llarga cursa personal al servei d'unes idees que a França i a Europa resulten especialment rupturistes: en primer lloc la dinamització econòmica reduint les càrregues i restituint el valor del treball com a motor de la societat, en segon lloc la reivindicació dels valors de llei i ordre en un país on massa sovint les minories més cridaneres han acabat imposant la seva voluntat mitjançant vagues salvatges i actes vandàlics, i en tercer lloc la reivindicació de la identitat nacional francesa com a referència per a la integració dels immigrants. En el seu conjunt per la voluntat explícita d'eliminar les pitjors herències del gauchisme post-68, que tant de pes ha tingut a França i encara té a Catalunya. Algú em pot qüestionar que la defensa de la identitat nacional francesa va en detriment de les identitats minoritàries, com la catalana, la basca i la bretona, però tot i reconeixent aquest risc sóc del parer que el principal mal ja està fet i el futur d'aquestes identitats depèn molt més de la capacitat d'acció dels seus defensors que no pas de l'actitud del president de la República. Precisament ahir vaig llegir-me el llibre de records d'en Macià Alavedra que explica com als anys 40 del segle passat quan ell viva exiliat amb els seus pares a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, els avis del poble encara parlaven en català però les noves generacions ja eren francòfones i ell a l'escola es relacionava en francès amb els seus companys. Si algú creu que amb Royal les expectatives del català a França serien millors crec que s'equivoca, el que ens cal és enfortir-hi el catalanisme i les iniciatives de la societat civil per obligar els governants, siguin del color que siguin, a assumir-ne els postulats.

1 comentari:

Anònim ha dit...

CIU La Palma: Colla de mafiosos sense escrúpols que es mouen pels seus interessos i no pels del poble.