dimecres, 2 de maig de 2007

Paral·leles i convergents

Fa temps que tinc pendent un post sobre els resultats de les eleccions quebequeses, en què el Partit Liberal (federalista) va obtenir una victòria molt limitada, molt allunyada de la majoria absoluta tot i el sistema electoral majoritari, el Partit Quebequès (sobiranista) va quedar com a tercera força i l’Acció Democràtica Quebequesa (autonomista conservador) va esdevenir sorpresivament la segona força del país. La premsa anglo-saxona ha celebrat la davallada dels sobiranistes i l’edició de “LA VANGUARDIA” de l’endemà dels comicis va encapçalar la pàgina d’internacional amb el fracàs del PQ, coincidint amb les declaracions de calçotada de l’impagable Xavier Vendrell. Els defensors de l’statu quo es freguen les mans i totes les anàlisis apunten un cansament dels electors quebequesos davant la disjuntiva entre federalisme canadenc i l’oferta pequista de convocar un nou referèndum d’autodeterminació, amb tot el trasbals que això comporta en una nació que ja ha viscut dues convocatòries d’aquestes característiques. Seria lleig que jo, que tinc en el cas quebequès un dels referents del que és una nació sense estat en un país occidental, digués ara que Catalunya no hi té res a veure, però cal aportar algunes dades per baixar l’eufòria dels enterradors de sobiranistes: en primer lloc el Quebec, lluny de patir espoli fiscal, és beneficiari net de la solidaritat canadenca i darrerament ha rebut importants inversions del govern conservador d’Stephen Harper, per tant l’argument econòmic per a la independència és feble. En segon lloc al Quebec la llengua pròpia, el francès, gaudeix d’una hegemonia total gràcies a quaranta anys d’agosarades polítiques de normalització lingüística i, malgrat que l’amenaça de diluir-se en l’oceà anglòfon persisteix, no es pot comparar amb la precària situació del català a casa nostra. En tercer lloc el líder pequista André Bosclair presenta un perfil atractiu per als joves urbans però cantellut per a una part dels votants tradicionals del PQ, pagesos i treballadors industrials, per als quals la seva reconeguda homosexualitat, el seu aspecte “pijo” amanerat i el fet d’haver manifestat que havia esnifat cocaïna quan era ministre d’un anterior govern no són les millors credencials a l’hora d’animar-los a anar a votar, i menys quan poc abans de les eleccions seu lideratge havia patit desafiaments interns importants. Finalment el gran triomfador, l’ADQ liderada pel jove Mario Dumont, ofereix una recepta innovadora per a la societat de la Bella Província: es declaren nacionalistes i al mateix temps contraris a la separació del Canadà, per tant no proposen cap nou referèndum però sí seguir reforçant la identitat nacional i l’autonomia, i presenten un programa de caire conservador, amb molt d’èmfasi en la família en un país on tant liberals com pequistes han tendit a situar-se en el camp de l’esquerra moderada. L’Acció Democràtica Quebequesa presenta interessants paral·lelismes amb la proposta política tradicional de CiU, nacionalisme autonomista, defensa de la família, liberalisme econòmic moderat, etc. Paradoxalment quan al Quebec s’obre pas la via autonomista, a Catalunya, amb la previsible desactivació de l’Estatut a mans del TC, el catalanisme es pot veure abocat a l’opció sobiranista. I la raó és ben clara, mentre el Quebec dins el marc canadenc pot mantenir la seva identitat i obté un tracte econòmic beneficiós, la submissió a Espanya és el pitjor llast per a la identitat i per a l’economia catalanes. D’altra banda dir que el sobiranisme al Quebec està acabat és una afirmació molt agosarada, ja en parlarem en els propers anys. Ara caldrà veure també com van les eleccions escoceses i confirmar si com apunten les enquestes l’SNP, el partit nacionalista que promou la independència dins la UE, esdevé la primera força.

1 comentari:

Jesús Cardona ha dit...

es cansat parlar del tractament d'aquests fets per part de La Vanguardia espanyola. Quan un partit sobiranista puja diuen que es per culpa de les debilitats dels partits estatistes i quan baixen es perque el que ells annomenen sentit comu s'ha imposat. Amb el partit nacional escoces passa el mateix. Diuen que es per culpa de la guerra d'Irak i d'un laborisme que esta a les ultimes.

No m'agrada el programa del SNP, pero l'energia i la conviccio que tenen es lloada fins i tot pels diaris anglesos.